Gats de Carrer
  
Aquella imatge entre bucòlica, tendre i romàntica de donar menjar als animalons, no sempre resulta tant encomiable com podria semblar. Aquells costums heretats de bona convivència, ara resulten força difícils de mantenir-los sense xocar amb les limitacions que ens imposa l‘anomenat progrés. Són força conegudes les imatges de les grans places d’algunes ciutats on els passejants dediquen un temps diari a alimentar els coloms. També és una forma natural d’inculcar als nens, ja des de ben petits, l’amor per els animals. Però quan aquest ancestral costum esdevé problemàtic per a determinats sectors de la població, quan això xoca amb aquells que (sempre en constant evolució) es desentenen dels vells costums en favor dels bons hàbits, la seguretat, la salubritat o senzillament l’estètica, llavors és quan es donen posicionaments totalment antagònics i trobar un posicionament correcte, no resulta gens fàcil.
Cal que no perdem els nostres arrels, i si parlem d’arrels, no podem oblidar que tots procedim de les coves, del camp, i més tard, de les masies i les petites viles; la gran ciutat, tal i com la tenim concebuda avui en dia, és un forma de vida relativament moderna.
A gairebé totes les ciutats, els coloms han esdevingut un problema. Si per un costat ofereixen aquella imatge amb un toc tendre i romàntic que comentava a la primera línea, ara, la seva “funció” ha quedat relegada a un paper purament decoratiu, sens dubte alterada per la mà del home, el mateix que tenia en aquests delicats ocells, el millor i més ràpid del sistemes de comunicació d’aleshores, o en un grau ja menys romàntic, quan es convertia en exquisit plat a taula i col•laborava a la supervivència de les classes socials menys afavorides.
Actualment, a la ciutat, els coloms han anat perdent el seu statu quo, passant de ser els reis dels cels a ser rates voladores tot d’una. Ara pesen més els conceptes “superpoblació”, “brutícia”, “perill de transmissió de malalties”, “nius en llocs molestos” i probablement algun altre més que ara mateix no em ve al cap.
Ep! Però, i els gats? Aquests sibil•lins felins? Aquests “fidels” al plat de la seva mestressa, addictes a la comoditat que ofereix la part baixa del llit, a l’estora prop del radiador i el millor tros del sofà (si prèviament l’amo o la mestressa no se l’adjudica) però independents i senyors d’entrar i sortir quan volen sense encomanar-se a ningú, com els va?
Doncs, un cop més, com en tot, hi ha classes; tenim el gat de botiga, exclusiu i amb un pedigree (d’aquells de competir i guanyar) el gat molt exòtic i amb classe (aquell que és exclusivament per a presumir-ne, vaja) també hi ha el gat que serveix de decoració per a famílies benestants, (aquell que gairebé fa la competència al marbre de Carrara i als mobles Lluís XVI) o el gat-joguina pels infants, o també el gat gris de companyia per a la gent que viu sola (un exemplar de costums, amant de la seguretat ans que tot, poc donat a les improvisacions i a les prospeccions de nous horitzons).
Aquests enigmàtics felins han tingut grans moments en la història, però si bé és cert que a l’actualitat tenen -proporcionalment parlant- més possibilitats d’anar a viure sota teulada i amb el ranxo diari assegurat que no pas fa uns anys, val a dir que la població gatuna, a gairebé totes les ciutats, esdevé un problema. I heus aquí la segona classe de gats; els desvàlids, els de carrer, els sense amo ni llibre de família.
L’arrel del problema (quant al creixement desproporcionat) ve a ser semblant a la dels coloms; com que se’ls alimenta sense que gairebé ho demanin, doncs estan prou abastits. I com que les rates (un altre col•lectiu important) ara són grans com a conills, els gats adopten la millor de les estratègies en aquests casos; la prudència i passar sense fer soroll, com si no les veiessin. No fos cas que algun rosegador encoratjat els empaités, i en la fugida, el seu honor quedés per terra.
I vet aquí que ara, el gats, ni cacen rates perquè són massa grosses, ni cacen coloms, perquè requereix temps i paciència, una bona arrencada en la cursa curta i agilitat per al salt final. Tota un esforç que no estan disposats a invertir en el seu exercici diari de guanyar-se les garrofes. Fins i tot, aquells que no tenen un amo convencional, sempre tenen una ànima caritativa que vetlla per a que no passin gana.
Anys enrere, era d’allò més natural que portal si i portal no albergava un gat, i es podien considerar com un element més de la llar, i així de ben assumit ho teníem tots. I era costum ben comuna (quasi ineludible, diria jo) entre tots els marrecs, d’espantar a tot gat que passava pel teu costat, fossis o no fossis del barri, vingués o no vingués a tomb. El gat era tant comú amb l’entorn com ho pot ser ara una moto aparcada sobre la vorera.

Però actualment, a banda dels gats benestants, els que comparteixen la vivenda (però no la hipoteca) els que mengen delikatessen (però no cacen ni donen altra cosa que companyia, però regalen pels a tort i a dret a sofàs, butaques, estores, llits, seients del cotxe i pantalons de l’amo) a part d’aquests, hi ha els de carrer; els sense sostre, sense nom, sense obligacions socials i sense amo que els pentini.
Les condicions actuals de vida de la ciutat, està formant veritables tribus urbanes que els empeny cap els llocs més incòmodes, inòspits i inversemblants. Són gats de la raça “ves a saver”, gats de raça de catàleg caiguts en desgràcia i gats resultants de la mescla inevitable d’aquests dos sectors; el resultat és un exemplar amb l’elegància del gat de raça, però mesclat amb la vivor del gat de carrer i el deplorable aspecte que dóna el malviure entre brutícia, deixalles domèstiques i restes urbanes.
Si bé es cert que el gat té tendències independentistes (quan a casa disposaven de gatera, la portella pròpia, mai sabies si vindria puntual a sopar o si passarà la nit fora) també està demostrat que no vol renunciar als drets adquirits, ni als petits luxes ni a les comoditats que ofereix la “seva” llar. Per tant, si un gat viu al carrer, no és perquè ell així ho hagi decidit, sinó més aviat perquè algú se’n va desempallegar quan molestava en l’organigrama de vacances, quan la seva manutenció alimentària representava una càrrega, quan l’obligació d’una assistència regular a la clínica veterinària va esdevenir una incomoditat del tot prescindible, o possiblement, una mica de tot plegat.
El fet és que, ara, a la nostra ciutat, s’han format diverses tribus de gats que malviuen en ramat perquè algú els va abandonar, i com que ni se’n recorden de com es feia per caçar s’ajunten en ramat, la qual cosa sempre estova el sentiment de culpa d’alguns ciutadans que, amb una constància de rellotge suís, acudeixen (alguns a diari) puntuals a la cita, carregats de bosses (els més sofisticats ho fan amb tuppers) amb restes de menjar casolà, aigua i pinso especial per a gats, dipositant-ho tot en plàteres de plàstic o culs de garrafa per tal de que no es dispersi la manduca.
Gràcies a aquesta mena de brigades de voluntaris contra els gats sense sostre, els pobres gatets no passen gana ni set, però el menjar no ho és tot, perquè el resultat és que segueixen desprotegits de les inclemències, continuen patint les malalties que entre ells o per culpa de les rates pateixen per contagi, segueixen anant bruts, i com que no tenen res més a fer en tot el sant dia ni ningú que tingui cura d’ells, no paren de procrear més futurs desgraciats. Aquest és el trist però veritable resultat.

Mentrestant, les poblacions d’escarabats i rates (tradicionalment més acostumades a la supervivència en condicions extremes) creixen encantades de la vida “robant” els excedents alimentaris tant saborosos i tant ben servits, que els humans, els seus enemics naturals, tant diligents ells, aporten diàriament. De fet, també és fàcil de veure exemplars rosegadors en zones on l’activitat humana de cap de setmana resulta molt freqüent; restes de pizza, hamburgueses, patates fregides, donuts, chuches, llaunes de beguda mig plenes, etc. els aporta tot un festival per als sentits.
Resultarà què, al final, els responsables de que tot això es faci gran com una bola de neu seran aquestes ànimes caritatives que alimenten a diari la població gatuna? Doncs potser sí! Estic convençut de que una part molt important sí que és de la seva responsabilitat (doncs vulguin o no, amb aquesta pretesa bona obra diària, col•laboren a engrandir el problema) però pertoca a les autoritats posar-hi fre i regular de forma més estricta la compra d’animals domèstics i prohibir l’alimentació indiscriminada d’animals del carrer.
Aquesta fórmula que adopten algunes persones de tenir cura d’animalons del carrer amb l’únic compromís (no reglat i no pactat amb ningú) de sortir a donar un tomet, i de pas portar una mica de menjar a aquells pobres gatets, però sense les incomoditats ni les obligacions que tot amo té (amb visites al veterinari, vacunes, medicines, pentinat, xampú, ungles, paràsits, collarets, menjar, sorra, matrícula, manteta, vestidet d’hivern i passeig si s’escau) no ha d’estar permesa en absolut. Perquè d’aquesta manera, quan ve de gust anar a estirar les cames o prendre el solet, els gats menjaran, però si el dia es massa fred, plou, fa vent o cau un sol que fa esclatar les pedres o senzillament s’està cansat o no se’n tenen ganes, doncs no s’hi va, els gats no mengen i tots tant tranquils. I l’endemà, quan el dia pinta millor, les racions poden ser d’allò més abundoses, doncs llavors tothom es “recorda” dels gats. Aquest petit però noble gest, els allibera totalment la consciència del sentiment de culpabilitat. Buidant el paquetet de menuts de pollastre en qualsevol raconet i omplint el cul de garrafa que els fa d’abeurador amb aigua neta, la seva responsabilitat ja s’acabat. Llavors, mitja volta i cap a casa convençuts d’haber col•laborat a equilibrar unes condicions de vida del tot injustes. Però, és cert això?

Una de les conseqüències d’aquest abastiment incontrolat d’aliments és l’espectacle (cada cop més nombrós) d’envasos de plàstic pels carrers, que en el millor dels casos contenen l’aigua, la llet o el pinso, generalment a la vora dels contenidors de brossa, tot i que més freqüentment, les menjadores es localitzen fàcilment perquè consisteixen en unes taques pudentes, fastigoses i d’un gruix considerable com a conseqüència de l’abocament dels menuts i del peix. En barris on la població és més jove, també es veuen muntanyetes de pinso abocades directament a terra i de forma indiscriminada.
És clar, això dins a casa és impensable, però al carrer! al carrer tot s’hi val. Si després s’ha de netejar o això provoca un creixement de la colònia d’escarabats i de rates, ja vindrà la brigada municipal, que per a això paguem!

En resum; la fórmula és no tenir cap molèstia a casa, no agafar cap compromís de lligams ni cap despesa fixa. I serà només quan vingui de gust i mentre el cos aguanti, que tot s’ha de dir. Així resulta molt fàcil “estimar” els gatets!
En nom de la convivència, el respecte i la salubritat, qui vulgui alimentar gats, gossos, coloms o ratolins té tot el dret a fer-ho, però a casa seva, sota el seu càrrec i amb totes les obligacions i les responsabilitats que això comporta.
Albertus Magnus - 24/11/2008 - 12:35h
Marcel
25/11/2008
21:59
Quin firufly s'ha montat amb tant de gat.
Sr. Magnus quina història tant cassolana.
Mario
24/11/2008
13:54
Certament una vida molt gatuna!
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.