Diuen que Ludwig Wittgenstein repetia sovint, als seus estupefactes alumnes, la frase que aprofito per titular aquest article. Ell, que per bé i per mal va ser un dels pensadors més influents del SXX i una de les ments més prodigioses també, usava esporàdicament aquesta manera de parlar malsonant però precisa, segurament apresa en la Primera Guerra Mundial que es va empassar sencera, com a brillant i multicondecorat oficial d’artilleria.

Si un cop recuperats de la sorpresa pel to procaçment quartelari de la sentència gratem més enllà de la seva textualitat escatològica, descobrirem l’enorme valor metafòric que conté. I és aquesta poderosa metàfora la que potser millor pot ajudar a entendre què ens ha enfonsat en les misèries de l’actual crisi general. A tots nivells. Moral, social, acadèmic, empresarial i, per suposat, polític.

Centrats en política, faci’s un repàs. A Espanya, a Catalunya i a la nostra Ciutat, simplement ha passat que, freqüentment, hom s’ha empenyat en perpetrar l’impossible acrobàcia de buidar en cota superior a l’anus.

El govern d’Espanya va confiar imprudentment en el monoconreu del totxo com a motor econòmic. Un negoci basat en l’especulació pura, qualsevol mínimament informat sabia que rera seu només deixaria misèria un cop arribés l’inevitable esclat d’una “bombolla” que va seguir inflant-se molt després de saber-se buida. Però no es va fer res més que fugir endavant, negar el problema quan ja era manifest, regalar 400€ per vot a cada elector (pobre Romanones, que minúscul el va deixar ZP), i mil monades inútils més d’aquelles que tant i tant agradava de prodigar l’anterior equip governamental fins maig del 2010.

I a Catalunya, malgrat la brillant xerrameca pujoliana, poca cosa més es feia, més enllà de cultivar essències patriòtiques a càrrec del contribuent, això sí. Potser l’estúpid orgull de posseir el caganer com a tòtem patriòtic va dur-nos al vici d’elevar la defecació impossible com sistema de govern. L’essència no aporta creixement sostenible, i la renúncia a crear un programa de veritable desenvolupament, va començar a menar-nos pel mal camí. Mal camí en el que la maragallada estatutària, va anar seguida de l’esperpèntic desgovern amontillat. I vé després l’era de la Tisora, quan es creu que la tisora ens deslliuraria del col.lapse financer, per a descobrir que qui la manipula pot ser tallat per qui té les tisores més grans. Morir a tisorades després de matar a tisorades, previsible, però tanmateix absurdament imprevist. Que trist. La Catalunya avançada, moderna, treballadora, productiva, motiu d’orgull pels del país i model admirat pels altres, ha estat rebaixada, esperem que només de manera transitòria, a la condició de tribu poc treballadora però permanentment lliurada al vici de la queixa ontològica, sistemàtica i pueril.

Saltem a Tarragona. Temps enllà vam gaudir d’un alcalde amb una rotunda visió de com efectuar correctament les deposicions metafòriques. Però essent una nul•litat en matèria d’imatge pública, va ser substituït per un personatge inqualificable, maleducat i pretensiós, però extraordinàriament hàbil en saber d’on bufava el vent. Aliat descaradament amb l’equip local del clan del totxo , va realitzar una gestió truculenta, quins innegables encerts van quedant cada cop més disminuïts davant els seus sonors fracassos: Des d’un “Palau de Congressos“ mastodòntic i infrautilitzat, a un Jaume I que es qualifica a sí mateix. D’una “Façana marítima” de pura tramoia, a una realitat de pèrdua del servei ferroviari d’altes prestacions i “façana” degradada i pudenta de regal.

I per a acabar amb els despropòsits, l’actual aposta pels JM 2017, que certament té adeptes a tot l’arc polític i sectors ciutadans, però quines manifestes ombres farien aconsellable una retirada prudent i dins de termini. A saber:

Un equip impulsor integrat per una trama sospitosa d’empreses i personatges situats a la tèrbola frontera entre la política i l’inframón innominable.

Un concepte lligat al mimetisme provincià amb pretensió d’emular Barcelona92, ignorant (amb perdó) de manera olímpica la immensa diferència d’escales i de moments.

Uns socis internacionals sumits en el marasme de l’anarquia política, social i de recursos.

Una època llastrada per una realitat econòmica d’emergència, sense aportacions públiques previsibles i menys encara d’un sector privat en estat d’hivernació. Ufff!!

Massa indicis desfavorables. Massa sospites inquietants, massa obstacles a superar. Hem de seguir així? Podem viure pendents de la juguesca irresponsable d’una ludopatia contumaç, o simplement, ens governen individus que encara creuen poder cagar per damunt del seu cul?