Tota la societat està patint les conseqüències d’unes decisions polítiques nefastes. En el seu moment les inversions i el compromís de despeses es va fer amb ànim, a curt termini, de tenir més vots, més estimació social i, de vegades, més amics contents. Per tant, l’angoixa econòmica la patim tots, encara que els que estan a l’atur ho pateixen de forma molt més lacerant.

Els encarregats de la seguretat ciutadana també han vist disminuïdes les seves retribucions mensuals degut als ajustos pressupostaris. Pel que es veu, els sindicats dels Mossos d’Esquadra han mobilitzat els seus afiliats i a tal fi han dissenyat una estratègia susceptible de ser qualificada de patètica i miserable: Els sindicats han aconsellat l’ús exclusiu de la llengua castellana per a adreçar-se a la ciutadania. Caram, tenia idea de que el xantatge, la pressió i l’amenaça són estris consuetudinaris en el “diàleg social” dels sindicats però desconeixia que tinguessin tanta admiració pel periodista Galinsoga, aquell ínclit director de la Vanguardia en els anys seixanta que menyspreava el català “per activa i per passiva”, tal com fan alguns mitjans de comunicació avui dia. Bé, potser els dirigents sindicals dels mossos tenen una certa animadversió a la llengua dels catalans, però això no és motiu per a fer-la servir com a esmolat ganivet per a l’extorsió i el fructífer manteniment de privilegis retributius anteriorment aconseguits. Altrament, com a ciutadà, com puc confiar en una policia, la meva, que a la primera de canvi m’amenaça en no fer servir una de les llengües oficials del seu país? Perquè els sindicats han escollit aquesta i no l’altre? És una policia “justa” amb els que parlem català?

En segon lloc, repassant la premsa diària, veig una concentració de mossos d’esquadra, amb pancartes. En una d’elles, la de més grandària, llegim: “No ens toqueu més els ous o haurà de treballar la vostra mare”. Personalment crec que la policia i les forces de seguretat han de ser modèliques perquè són responsables de fer complir la llei. També han de ser exemplars en els valors, i dins dels valors tindríem l’estimació per la llengua o les llengües del seu país, admiració per la pròpia cultura, necessitat de respecte als ciutadans i defensa de la igualtat davant la llei. Perquè caram si ells no volen treballar per raons salarials ha de treballar la “nostra mare”? No pot fer-ho el nostre pare? No entenc res. Sembla ser que demanar-los un sacrifici, tal com ens sacrifiquem tots ara que ens redueixen els nostres ingressos i ens incrementen els impostos, és una “tocada d’ous”. Els sindicats tenen estratègies noucentistes en ple segle XXI. Millor que anessin pensant en canviar i donar un servei als treballadors i no a defensar l’statu quo d’uns pocs. Per quin motiu els mateixos dirigents sindicals que no van dir ni piu quan els rajaven nòmines sucoses, dietes excepcionals, desplaçaments i sopars en els millors restaurants, ara esdevenen “lluitadors sindicals”? Millor que inverteixin en credibilitat.

Tots tenim dret a queixar-nos, amb més o menys raó, però els Mossos ho han de fer de forma responsable. Ser sindicalista no és cap patent de cors. No tot s’hi val per a defensar drets, status o privilegis.