El govern d’Artur Mas vol implantar una taxa turística (taxa inútil com es va demostrar a les Illes Balears) i que ens pot fer un tort davant de les competències turístiques més properes. Pensem en el turisme de les Terres de l’Ebre, el turisme de viles rurals o el turisme d’esports d’hivern.

Si se’m permet, faré una lectura molt personal com vaig fer amb els increments impositius del govern Rajoy.

Com que és indubtable que CiU no es vol carregar el turisme a Catalunya, cal analitzar perquè prendre una mesura tan arriscada per la viabilitat d’un dels pocs sectors econòmics que funciona a casa nostra.

D’una banda, una herència política lamentable deixada pel tripartit que ha deixat els calaixos no buits (tant de bo) sinó plens de deutes.

De l’altra, una herència econòmica, de la que CiU també és profundament responsable, que és permetre que una regió referent a Europa hagi anat perdent el seu teixit industrial. Com últim botó de la mostra, la celebració quasi unànime per la pèrdua del MTC (1.000 milions d’euros).

Amb aquestes herències, pocs calaixos queden per regirar per mirar de pagar tots els deutes heretats del Tripartit: implantar copagaments sanitaris i de serveis, apujar taxes i cèntims energètics, apujar el tram autonòmic de l’IRPF o aplicar noves taxes econòmiques als pocs que encara funcionen. Aquest últim cas seria el del turisme.

Personalment, crec que, com a mínim, l’excepcionalitat de la situació hauria de comportar l’excepcionalitat de l’impost mentre es reforma el nostre teixit econòmic.

Tanmateix, crec que el futur del govern d’Artur Mas no el marcarà l’aplicació o no de taxes i imposts siguin o no excepcionals, però sí la segona part de la subordinada: les reformes.

Hi ha un fet indubtable: CiU té totes les competències i molt suport polític ciutadà per reformar l’economia catalana.

El ventall de reformes és transversal a totes les competències de la Generalitat: moltes escoles públiques de Madrid són bilingües anglès-espanyol; al País Basc és molt més fàcil i barat obrir un negoci i mantenir-lo obert que a Catalunya; cap universitat pública catalana està entre les millors del món; les nostres infraestructures de transport i energètiques han estat enquistades a cop de cassola mentre el duet Gallardón-Aguirre construïen centenars de kilòmetres de metro i carretera amb el pressupost autonòmic; s’observen desequilibris demogràfics que ens haurien de preocupar des de fa molts anys. També he de mencionar que patim un greu desequilibri territorial fruit d’allò que coneixem com “barcelunyisme”.

Al govern d’Artur Mas li queden tres anys per començar a posar Catalunya al segle XXI. Potser el parany de la geometria variable no sigui el millor terreny de joc però haurem d’esperar a que siguin capaços de reaccionar i fer de Catalunya un lloc a on la gent vulgui venir i, sobre tot, d’on la gent no vulgui o hagi de marxar.