“Tan bon punt vam saber que els alemanys havien bombardejat Belgrad vam unir-nos al moviment de protesta, la reivindicació principal del qual era l’aliança amb la Unió Soviètica. Vam escriure eslògans en pancartes, vam sortir al carrer i vam fer saber que preferíem morir abans que entregar el nostre país, que no teníem cap por de les hordes negres i que no deixaríem el nostre país en mans dels feixistes”.

D’aquesta manera va iniciar-se la participació de Sofija Vujanovic en la resistència contra l’ocupació nazi de Iugoslàvia. El seu testimoni, i el de molts altres resistents contra el nazisme arreu d’Europa, és recollit en el reportatge Combatents de l’ombra disponible a la web del canal francoalemany Arte.

La presència de l’ocupant alemany va suposar per molts joves europeus com Sofija Vujanovic el pas del pamflet i la pancarta a la clandestinitat i les armes. Vujanovic va ser salvada dos cops in extremis de l’escamot d’afusellament, però no de passar per Auschwitz i Ravensbrück. Gunnar Sonsteby, resistent noruec, relata al reportatge d’Arte el que va succeir quan els ocupants nazis van descobrir la seva identitat: “Van anar a casa del meu pare i li van dir que si el seu fill continuava la seva activitat el prendrien a ell com hostatge... van empresonar el meu pare al camp de Grini i el van retenir entre dos i tres anys”. Guido Carbi amb menys de divuit anys va unir-se a un grup de partisans italians que van fustigar els nazis al nord d’Itàlia. Amb aquesta edat va haver de veure el que va quedar dels cossos massacrats de vint-i-set dels seus. Destí aquest, el de veure què en queda dels teus companys, que van compartir alguns dels col•laboradors de Jean Moulin, alt dirigent de la resistència francesa, torturat bestialment i assassinat per Klaus Barbie, el “Carnisser de Lió”. “La mort era la nostra única perspectiva” recorda Juraj Hrzenjak, partisà croat.

I malgrat les penúries, existien moments per evitar que la guerra no fes perdre tota una joventut. Maria Veikou, resistent grega, explica a Combatents de l’ombra com va transcórrer la relació amb el seu marit: “Giorgios era el meu instructor. Allò no podia ser. Un dia em va donar el seu rellotge i em va dir que des d’aquell moment hauríem de passar junts la nostra vida. Vam estar sis mesos junts. Després el van arrestar. Van passar setze anys fins que vam retrobar-nos”.

En el mateix programa, Fritz Bringmann, resistent alemany, detingut més de cinquanta cops, el primer el 1935, quan tenia disset anys, al qual les tortures de la Gestapo li van fer perdre un ull, fa balanç d’aquells anys: “Aquesta resistència és la meva vida. No hauria volgut viure de cap altra manera. Per mi era el més alt compromís que es podia prendre. I fins i tot si només he estat una petita anella en la cadena, me’n sento molt feliç”.

(Nota: L’autor d’aquest article voldria felicitar en ocasió del seu recent 100 aniversari el Sr. Leandro Saún, entre moltes altres coses membre de la resistència francesa contra l’ocupació nazi i ex-regidor de l’Ajuntament de Tarragona, la trajectòria del qual, i la de la seva esposa, la Sra. Carmen Casas, va ser homenatjada ahir pel seu partit, Iniciativa per Catalunya-Verds).