El nostre batlle Ballesteros declara, en l’entrevista publicada a TotTarragona, que la nostra ciutat té un potencial econòmic immens. I que actualment només se n’aprofita un misèrrim 30%.

Si només aprofitem el 30% (o el 40, o el 25, tan és), està clar que quan la crisi acabi, i s’acabarà tal com han previst sempre tots els estudis del cicle econòmic des dels temps bíblics, ens espera una prosperitat material molt envejable i engrescadora, per poc que s’encerti en les previsions de desenvolupament que ara, enmig la part més fosca del túnel, ens puguem plantejar. La nostra hipocresia habitual evita que ho reconeguem, però si no hi ha prosperitat material doncs caca de la vaca. Queda estruncada d’arrel qualsevol possibilitat de desenvolupament humà que valgui la pena.

Ballesteros se’ns confessa optimista. I cal ser-ho per a sobreposar-se a la crua realitat del Paisatge Urbà-Tarraco2012, en el que s’observa la proliferació imparable dels eloqüentment sinistres rètols de “es ven”, “es lloga”, “es traspassa” o “es liquida”. O la desaparició de l’activitat comercial autòctona, bandejada per un tsunami de kebabs i locutoris, de basars de xino amb tota mena d’objectes de plàstic genuí i altres negocis similars, tots ells inclinats a la promiscuïtat horària i calendària, davant la inverossímil permissivitat de la inspecció de treball, de la de comerç o de la de sanitat (la dels sindicats ni s’espera, ser esclau té encara futur).

En l’entrevista, Pep Fèlix navega amb elegància davant la cruesa de les xifres. Van malament les finances municipals? Sí, però les dels altres van encara pitjor. Hem ultrapassat el sostre de despesa? No, si descomptem determinats capítols. El contracte de la Neteja fa pudor? I doncs què vol que faci?.

I així, neri-nan: El Jaume I és un forat, del banc d’Espanya no en parlem, el Tarragona estarà enllestit quan l’hagin acabat i IKEA mareja la perdiu, però no és culpa meva. Deixarem posar el triple fil (que cursi això de “fil” enlloc de carril!), però només si algun dia es pot treure (quí pot oposar-se a això?).

L’Optimisme és una virtut incontestable en qualsevol circumstància. Més encara quan van mal dades com ara. Però l’optimisme només té sentit quan es fonamenta sobre bases fiables. I no semblen massa fiables algunes presumpcions del Batlle. Especialment l’absurda fe en que el 2017 escamparà una taumatúrgica alenada de salvífics efectes sobre Ciutat i Ciutadania. Ho pot ser?, hi ha massa indicis que apunten en sentit contrari. Però fins i tot l’alcalde reconeix que només es pot tirar endavant si arriben unes inversions que han estat emparaulades per Madrid i per Barcelona. Oblidem que a Madrid ha canviat el govern i que el nou govern està veient que el desastre era superior a qualsevol previsió? I oblidem també que la Generalitat té unes dificultats de tresoreria que no només comprometen promeses vaporoses d’inversió, sinó simplement el pagament mensual de les nòmines mensuals dels funcionaris? Massa fe en uns recursos que Papà-estat no té, ni pot crear del no-res.

Com Ballesteros, jo també tinc molt d’optimisme. Però després de llegir les declaracions he de reconèixer que me’n queda menys. Potser només un 30%?