A Tarragona, des de fa uns mesos, opera una nova franquícia: La Banda del Vintmés. Practica una antiquíssima relació comercial en la que el client es veu forçat a transferir, sota amenaces més o menys manifestes d’ús de la violència física, el seu cash momentani així com els diversos objectes de valor que dugui en l’instant del tracte. Vintmés opera preferentment a la zona de Cent Escales i la seva clientel.la són adolescents i joves que sols, en parella o en petits grups són aturats per algun comercial de la franquícia, el qual manifesta tenir un deute pendent amb. Si el client col.labora fàcilment, aquí acaba tot. Si hi ha una certa resistència, apareixen ràpidament un grapat de nous comercials (“vint més”), que omplen d’atencions als clients, els quals indefectiblement acaben acceptant l’acord que se’ls planteja. Vintmés sol obsequiar amb diversos records pràctics: Amenaces, empentes, algun clatellot, bufa o cop de puny i, si hi ha sort, fins i tot pot caure algun petit tall per arma blanca. No es dóna mai ticket, però sí que deixen alguns hematomes i molta, molta tremolor de cames. Vintmés, que ja operava a l’àrea de Barcelona i altres metròpolis espanyoles, no vol ser associada a cap grup ètnic concret, per bé que el gentilici Mohammed és habitual en el seu staff (i absent en els clients).

Amb l’alegre imprudència que ha caracteritzat el país en els anys de l’opulència, s’ha anatemitzat qualsevol debat civilitzat sobre la imigració, acusant sistemàticament el perpetrador de l’intent, gairebé de col.laboracionista amb Auchswitz. Els governs han practicat unes polítiques que combinaven la generositat en el subsidi i el laissez-faire en tota la resta. Es confiava que la bombolla aguantaria sempre, però finalment les conseqüències de l’error es van manifestant amb cruesa, intensificades per la crisi. Milers de transgressions menors (?) resten impunes cada dia, i la bola no para de créixer, imparable. Conductors sense carnet circulen imprudentment en vehicles sense assegurança i mecànicament defectuosos. L’alegre picaresca del tercer món inunda espais públics, però va acompanyada de la inseguretat, el perill i la injustícia. En el cor dels ghettos, de Sau a Torreforta i del Raval al Barri del Carrilet, enmig de la fortor dels excrements humans i la brossa, s’amunteguen desenes de persones en pisos pastera sense condicions higièniques. L’ocupació il.legal, que s’ha deixat impune, arriba a l’extrem de produir subarrendaments i vendes de pisos okupats. No s’ha demanat papers a ningú. No es repatria prou persones, ni tant sols aquelles condemnades per delictes menors. I es vulnera de manera permanent, a la vista de tothom i amb el vist-i-plau de l’esquerra divina que ens ha governat tants anys, un dels Karma més grats del bonisme: la igualtat de gènere. Si parlaven català, quí es podia preocupar de burkes i cliterectomies?

No hi ha benefici millor per a un país que rebre l’arribada de contingents de persones joves, emprenedores i amb ganes de treballar i progressar. Però enlloc de beneficar-nos d’aquesta oportunitat, s’ha desplegat una façana hipòcrita de bondat fingida que aixecava l’estora per guardar la pols. Les maleses dels esquenadrets de fora estan espatllant els immensos beneficis que ens aporten aquells que han vingut honestament a la recerca de la seva prosperitat i realització particulars, que redunda en les nostres. També ells necessiten que es revisin en profunditat les polítiques relacionades amb la qüestió.

No és un problema més. És un dels més greus. Haurem d’esperar molt per a veure’n solucions?