Segons el darrer baròmetre publicat pel CIS el desembre del 2011, el problema que més preocupa a la ciutadania del regne espanyol és l’atur. Fins aquí, nihil novis sub sole. Podem remuntar-nos a tres anys o quatre enrere i trobaríem el mateix. Les administracions dels diferents governs que es fan i es desfan han anat proposant tot un seguit de mesures per abordar aquesta tribulació. Algunes, de polèmiques, com flexibilitzar el mercat laboral, cosa que pot facilitar la contractació malgrat que també pot menar a pràctiques vicioses de feina precària. D’altres, d’assenyades, com anunciar certes facilitats a les petites empreses que comencin un negoci. Però aquesta inquietud ha derivat en un debat de sobretaula perpetu en el qual tothom té una gran fal•lera per dir la seva en economia i receptes per sortir de la crisi. Se m’acusarà d’enraonar sense entendre’n, però em sumaré a la rauxa. Proposo una mesura innovadora, encara que sigui estrafolària i perversament òbvia: considerant com es calcula la taxa d’atur, caldria reduir la població activa.

És tan masclista com vell i com cert dir que quan les dones no treballaven, hi havia menys atur. Els homes pencaven i guanyaven cèntims per la casa. Econòmicament, hi havia una redistribució de diners important, ja que d’aquell estipendi en sortia la pitança per la dona i la mainada. En temps més durs, els salaris eren més minsos i les famílies havien de sacrificar-se; i quan la bossa sonava, sonava per a tota la prole.

Però aquesta forma de redistribució econòmica és injusta. Injusta per moltes raons. Les dones, per començar, quedaven tota la vida sotmeses al marit, i com aquest marxés de casa per anar-se’n amb la minyona o la secretària, tururut. No podien prendre les seves decisions ni tenien cap tipus d’autonomia. Eren com eternes menors d’edat. A més, és injust per la societat: al mercat laboral hi tenen cabuda homes i dones per igual, marginar la meitat de la població per un criteri no pas de competitivitat sinó de tradició és nociu: si la persona que més bé pot explicar la lliçó o que amb més seguretat pot operar d’una hèrnia és una dona, és obvi que marginar-la del mercat de treball perjudica a tothom.

La introducció de la dona al mercat laboral canvia moltes coses. Es crea igualtat entre les persones, amb un risc que hi hagi desigualtat entre les famílies: aquelles on treballen dos membres (que ja tampoc no han de ser home i dona necessàriament) i famílies on no treballa ningú. La fiscalitat dels salaris procura (en teoria, és clar) corregir això amb ajuts socials, precisament perquè els fills d’unes i altres famílies no es vegin descompensats.

Així doncs, quedem entesos: prendre una part de la societat i simplement excloure-la del mercat laboral per reduir la taxa d’atur (que, evidentment, es reduiria) i confiar en la redistribució familiar és una idea esbojarrada, injusta i reaccionaria.... segur?

El paquet anticrisi que hi ha hagut fins ara i les campanes que sonen per al futur consisteixen en una paralització de qualsevol iniciativa de treball pública sense, d’altra banda, aturar la promoció interna dels ja contractats ni menys encara acomiadar ningú; es parla de suprimir els ajuts per lloguers als nous sol•licitants bo i mantenint aquells ja concedits; s’anuncia una reforma laboral imminent que s’albira condicionada pels poders fàctics i que segurament farà més precària la feina per als nous contractats però mantindrà les condicions d’aquells que tenien contractes antics. En definitiva, s’està premiant a qui estava col•locat i es prescindeix de qui encara no ha entrat a la roda.

Amb aquest panorama, hi ha un model estadístic de família que està creixent: matrimoni de cinquanta-i-escaig anys, un dels cònjuges funcionari, l’altre treballador contractat des de fa 30 anys, ambdós amb sous protegits per l’Estat, pels convenis laborals, pels dies per any treballat, triennis i quinquennis... i amb fills de vint-i-escaig anys amb carrera i màster i buscant alguna feina temporal (i consti que no parlo per mi, que afortunadament treballo, ni per ningú en concret, és una descripció col•lectiva).

Les reivindicacions laborals que està havent-hi darrerament estan dominades pels sindicats gremials: “no toqueu aquests!”, “Aquests altres són imprescindibles!” Es pot discutir si és millor flexibilitzar el mercat o donar-li estabilitat, o més ben dit, quin preu té la flexibilitat i quin preu té l’estabilitat. Però la dinàmica viciosa de protegir sistemàticament els de dins perjudica clarament els joves. La joventut té ordinadors, ipads, iphones, vesteix bé, viatja, va al cinema i s’emborratxa amb els diners dels papes... sí, és ben cert, però també els papes s’han blindat d’uns privilegis que converteixen els joves d’ara en la dona dels anys seixanta: poden viure bé però no són autònoms. Si ho volen ser, han de marxar a l’estranger.

Però aquest missatge hauria de despertar la consciència de tota la societat perquè la situació és en realitat més greu: alerta amb l’excessiva estabilitat d’alguns, perquè d’aquí a quinze anys, quan una generació es jubili, la que ve en acabat no tindrà un ral per pagar les pensions que avui s’estan llaurant. Qui tot ho vol, senyors, tot ho perd. "