El president de les caixes d’estalvi voldria que amb els diners del contribuent es perdoni part del deute a aquells ciutadans que es van endeutar i ara tenen dificultats per assumir-ho, essent bancs i caixes beneficiaris secundaris. I els que continuem fent front a l’hipoteca o llogàrem? El Govern estudia ajudar al bancs i caixes donat que n’hi ha algunes que no van encertar les seves inversions i préstecs i podrien fer fallida. Al petit empresari qui l’ajuda si compra enciams quan el mercat demana mongetes? Una fallida d’un banc no vol dir que s’acabi el món. Ni fa fallida el sistema financer ni els empleats van al carrer. Quants bancs han estat absorbits o s’han fusionat a Espanya en els darrers 20 anys?

Un altre sector que està rebent sucoses ajudes és el sector de l’automoció. A “toro passat” puc dir que Seat ha fallat molt. Pitjor és el cas de Nissan que va optar per potenciar els tot camí de gama alta (sense tenir en compte la gran competència de marques coreanes i dels luxosos europeus) deixant morir els utilitaris després del seu acord per treballar conjuntament amb Renault (la gran beneficiada). El contribuent ha de salvar les empreses que fracassen simplement perquè pertanyen a sectors estratègics”?

Tot això ve al cas per les darreres notícies sobre el polígon petroquímic a la ciutat. També posarem diners perquè es quedin?

La burocràcia es tal i les dificultats per establir un negoci, una empresa o, simplement, desenvolupar una idea, són tant i tant grans, que el recanvi empresarial és molt difícil. D’aquesta manera es justifica aquestes ajudes, no hi ha altre opció. Però jo considero que són decisions molt equivocades i espero que no es facin a Tarragona.

No hi ha receptes per sortir de la crisi. El mercat és un conjunt d’actors que treballen de forma coordinada i on, els governs, són de les peces menys decisives en quant a l’acció que poden generar però són de les més imprescindibles quan es tracta de tot el que poden frenar i/o aturar.

Així, els nostres governs, per intercedir el menys possible en la recuperació econòmica i per facilitar el màxim l’acció dels actors protagonistes haurien de:

• Inversió en educació, amb un model nacional únic i, si és possible, convergent amb els plans de la UE, facilitant en un futur l’intercanvi de professionals entre països.
• L’administració ha de facilitar al màxim la creativitat, l’i+d, la creació d’empreses. Segurament la forma més senzilla és la desregulació (liberalització).
• Per altra banda l’administració ha de ser àgil (s’ha d’incrementar la seva productivitat).
• Hem d’incrementar la productivitat en el sector privat. El president de la CECA vol reduir els salaris per ajustar-los a la productivitat. Jo crec més en invertir en els treballadors per augmentar el rendiment del seu treball.
• S’ha de reorientar l’acció de govern. L’important és el ciutadà, no l’empresa. S’ha de protegir el treballador estigui protegit (bon subsidi d’atur, bona formació, temps relativament curt per trobar un altra feina), no el lloc de treball. Per exemple i demanant disculpes si algú troba que faig demagògia. Els 240 milions que han d’anar a Seat donarien per mantenir 2400 treballadors durant 5 anys amb un salari de 20.000 euros bruts anuals. O podrien donar per 15000 euros de salari i 5000 de formació.

Donades totes aquestes condicions ens trobaríem, centrant-nos en el cas de la química en un escenari completament nou on la marxa d’una empresa no importaria donat que n’hi hauria altres desitjoses de poder-se aprofitar de les seves instal•lacions i know-how a preus competitius. On l’atur espantaria poc donat que un operador de planta química seria un treballador molt qualificat i se’l rifarien des de El Vendrell a L’Ampolla (per posar un ample territorial que no forcés el canvi de domicili).

El canvi de mentalitat i de forma de treballar ha de ser molt gran. Ara paguem el final de l’era González i el principi de l’era Aznar. Hi ha una falta de sentit d’Estat i de visió de futur greus. No pot esperar més el posar sobre la taula reformes estructurals que condueixin a un nou model productiu que comenci a desenvolupar-se en deu anys i que tingui validesa, al menys, pels propers 30 o 40 anys.