Un lloc comú i ensems aterrador de la nostra classe política i el que en penja és la passió per donar xifres per consolidar arguments que grinyolen només de donar-li una passada. És curiós, perquè els nostres polítics solen provenir de dos espectres diferents del nostre espai formatiu. D’una banda tenim els que no tenen formació de cap tipus, més enllà dels cops que ens dóna la vida (que també se’ls dóna als que s’han format, dit sigui de pas). Vegin, sense anar més lluny, al President de l’Autoritat Portuària o, anant una mica més enfora, els líders dels tres partits que ens governen, Montilla, Puigcercós i Saura. Simptomàtic. De l’altra banda ens trobem amb advocats, filòlegs, politòlegs i altres professions de “lletres” que formen el gruix dels nostres electes.

Deia que és curiós, perquè és molt nostrat cercar una xifra que ens arreceri de la crítica quan ens trobem amenaçats. Recurs molt hispà que pressuposa que si un no entén una xifra és més que probable que el veí tampoc l’entengui i se la pugui empassar.

Per tant, hi ha dues maneres d’emprar les xifres en política: l’esbiaixada i la que és directament falsa. Posem un exemple. Quan jo tenia 17 anys i arribava una nit a les 05:58 de la matinada a casa podia jugar-me-la i dir que havia arribat a les 5 (ús esbiaixat, no és del tot mentida) o dir que des de les 2 estava a la porta de casa parlant amb algun amic (estrictament fals). Doncs bé, aquest comportament adolescent és l’habitual de la nostra classe política i ens distingeix als espavilats (els esbiaixats) dels mediocres (els mentiders). I no vull dir que una cosa sigui millor que l’altra, ni molt menys.

De ben segur que recorden el debat que en motiu de les passades eleccions generals van protagonitzar l’exministre Solbes i l’”exnúmerodos” del PP, Manuel Pizarro. Bé, donat que tots dos eren experts en matèria econòmica no els va quedar una altra que esbiaixar-ho tot. Quan Solbes parlava de l’atur comparava la dada de 2003 amb la dada de 2008 i havia baixat de l’11’5% al 8,5% i per això deia que no hi havia crisi sinó que eren turbulències del mercat. Pizarro agafava el creixement de l’atur dels darrers tres mesos i deia que anàvem de cap a una crisi sense precedents. Cap dels dos mentia, si bé és cert que un dels dos tenia raó, que va ser qui va perdre el debat com no podia ser d’una altra manera al nostre país. És altament recomanable revisitar aquell debat.

Hi ha una altra manera d’esbiaixar les dades, que és donar xifres incontrastables. Aquest és el mètode que aplica el “Ronaldinho dels Jocs del Mediterrani”, Vicent Añó, que cobra 100.000 euros per any per dir-nos que l’impacte dels JJMM a Tarragona serà de 1.500 milions d’euros. Bé, els 100.000 euros són contrastables; els 1.500 milions d’euros d’impacte econòmic, no. Els càlculs d’impacte econòmic es solen realitzar per consultors que cobren d’un senyor al que li interessa que sembli que allò que pensa fer és la “rellet” i que solen recórrer a artificis que tenen ben poc a veure amb les matemàtiques, la lògica i l’empirisme.

Tant és així, que en “Ronnie” (també sap mirar a una banda i passar-la a l’altra) xifra l’impacte econòmic dels JJMM a Almería 2005 en 1.000 milions d’euros (ni 891, ni 1.054... 1.000) i el passat 10 de Juny, en l’entrevista inaugural d’aquest diari, el nostre Batlle el xifrava en 115.000 milions de pessetes (692 milions d’euros). No sé si a algú de vostès els hi ha passat per alt, però resulta evident que es té la mateixa força argumental per defendre que l’impacte serà de 1.500 milions d’euros com per defendre que no ho serà. Cap ni una. Ens endinsem al terreny de la superstició i aquí els polítics sempre tenen les de guanyar.

El que resulta un pèl més difícil d’admetre és que si un bitllet de bus senzill puja de 1,10 euros a 1,20 euros (+9,09%) i una targeta T-10 passa de costar-nos 5,40 euros a costar-nos 8,10 euros (+50,00%) (veure link) el regidor Castillo segueixi volent fer-nos empassar que l’increment ponderat dels serveis és d’1,7%. Algú més avesat ens hagués pogut explicar que l’increment mitjà del bitllet senzill en els darrers dos anys havia estat del 4,4% i no hagués dit cap mentida. Mantenir-se en l’1,7% és quelcom molt agosarat.

Notin la diferència. Des d’aquesta columna podria demanar-li al Sr. Castillo que em demostrés d’on surt aquest 1,7% i al Ronaldinho d’on surten els 1.500 milions. Evidentment cap dels dos em contestarien encara que els ho digués el metge de capçalera, però en el cas del regidor Castillo, de fer-ho, hauria de reconèixer el seu error; en el cas del “Dire de la Candi” em podria explicar el primer que li passés pel cap que jo no podria falsar la seva explicació. Fins i tot, i en una tarda inspirada, el Sr. Añó em podria arribar a convèncer que invertir 2 milions d’euros en una pista de petanca és un “xollo”.

Passin una bona Setmana Santa.