Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
El retorn de Dorian Gray


L’abril de 1890 va sortir publicat a Lippincott’s, prestigiosa revista literària de Filadèlfia, un conte que va rebre una bona acollida i també algunes indignades crítiques. El cas és que l’autor va creure oportú estendre’l. Va sortir en versió novel•la just passat l’any, en 13 capítols i un prefaci aforístic del seu creador. Novament, l’obra va suscitar un apassionat debat entre uns entusiastes lectors i uns indignadíssims crítics. La versió completa, de 20 capítols, ha hagut d’esperar a 2011.

El llibre es deia The Picture of Dorian Gray (El retrat de Dorian Gray). Autor, el molt reconegut literat angloirlandès Oscar Wilde.

Es tracta d’una creació de ficció filosòfica que entronca amb certs matisos del corrent intel•lectual de moda a l’època, conegut per diversos noms segons els llocs: A Anglaterra Esteticisme, Simbolisme a França o Alemanya i que aquí representà en part el Modernisme.

L’intel•lectual d’aquella dita Belle Époque partia de l’exaltació de la bellesa com a valor suprem. Una bellesa que quan més refinada, exigent i elitista fos, millor. La creació meticulosa de preciosismes atractius, el gaudi selecte d’aquests refinaments subtils i la immersió en entorns exquisits en extrem, podien ser els únic ingredients que donessin sentit a la vida humana d’una persona (home), culte. Eren els temps d’entronització de l’Ars Gratia Artis, l’art per l’art. Que cap força humana o no s’interposi a l’empeny creador del Geni (alguns encara ho creuen).

Naturalment, l’exagerada adoració d’un atractiu estètic sofisticat deixava en mala posició la resta de valors humans o físics. Ni la moral ni la ciència, la realitat o la salut en seran rivals. Com a molt, seran acceptables si no perjudiquen cap estètica, però abominables si en fan ofensa. La bellesa, l’art, ha de prevaler. Sempre.

Wilde, d’enorme cultura i colossal intel•ligència, narra la història del jove Dorian Gray, quina guapura aboca un pintor a demanar-li permís per a retratar-lo. El jove accepta, però de manera un tant faustiana, manifesta un fervent desig de romandre eternament tan bell com el quadre el representa. El desig es materialitza i Gray deixa d’envellir, mentre el retrat, ben desat, comença a manifestar els signes inevitables de declivi físic. Però Gray es veu sempre jove i radiant i d’aquesta manera és vist per tothom. Aquesta seguretat el va empenyent i decideix lliurar-se de ple a una existència de luxe suprem i envoltat de tots els plaers imaginables, amb predomini, és clar, de la depravació sexual, sense cap preocupació que això li pugui reportar perjudici, o n’infligeixi a altres.

El cas és que al cap de molts anys, Gray observa que el vell retrat ja no el mostra atractiu i jove, sinó carregat per les xancres d’una decrepitud prematura, amb les marques repugnants dels vicis més desenfrenats i les ominoses taques dels crims comesos. Endut per la fúria, Gray apunyala el llenç, però les ganivetades el fereixen a ell. L’endemà, els criats descobreixen el cadàver d’un home madur i aspecte repugnant que només un anell permet identificar-lo amb Gray. Al costat, un magnífic retrat el mostra tal com va ser fa anys i tothom l’ha vist fins ahir.

Crec que a Catalunya ha renascut una mena de Dorian Gray sociològic. El seu atractiu ha seduït una bona part dels catalans. Molts han cregut, amb sinceritat, que la bellesa del personatge havia de generar una nova edat d’or, més autèntica i poderosa que totes les altres edats d’or del món i de la història.

El mite va generar-se fa dècades, de la mà del fundador d’una dinastia que en el curt termini havia d’enriquir-se de manera escandalosa, per bé que patriòtica. I que en el llarg, regnaria sobre un nou Estat al món. Van desenvolupar una trama clientelar enorme, a qui es podia permetre sucar al tres per cent de comissió. I també es van construir, de manera germinal i subtil, els motors per bastir el suport social necessari, diguem ensenyament, diguem mitjans de comunicació. Més endavant, figures acadèmiques de prestigi varen anar afegint-se a la reencarnació col•lectiva de Gray. Uns historiadors desenvolupant un congrés oportunament anomenat “Espanya contra Catalunya” o uns economistes de prestigi mundial interpretant mil cops la mateixa partitura, a saber, la independència ens farà immensament rics. Unes suposades entitats civils (peixades amb generositat pels fons reservats) magnifiquen l’adoració de Gray i en promouen tota mena de rituals públics i, de vegades, massius.

Els contorns irresistibles de Gray es descriuen sense parar informant que nombroses potències estrangeres ens esperen per a donar-nos la benvinguda, que la legislació democràtica internacional reconeix el nostre dret a la secessió, ben legal doncs. Que la inversió estrangera multimilionària ens inundarà indefectiblement i acabarem deixant pàl•lida Dinamarca, etc.

De sobte, en els darrers dos mesos entrem en una barrena paroxística inesperada. Unes lleis a inicis de setembre mostren el nivell subsaharià que regirà la democràcia de la república de Dorian Gray, però els equips de fans estan prou enamorats de Dorian que no creuen que això sigui cap inconvenient (per a ells, potser no). En acabat, tot s’enfonsa. El famós “relat” que manté viu a Dorian aguanta pels pèls i encara només gràcies a la mercromina de l’1-O i a l’aplicació estricta del rigor d’un codi penal aprovat el seu dia amb els vots de la “Minoria catalana” de Madrit. El flamant govern dels adoradors de Gray es fragmenta, mentre el cap fuig, els altres van a la garjola gràcies, precisament, a la fuga de l’ex-president que demostra que el risc de fonedissa és autèntic.

Tot plegat, de mica en mica es va destacant el veritable rostre de Gray, el del retrat, ple de les xancres dels vicis i la perversió, per bé que els gegantescos equips de fans no ho puguin acabar de païr encara. Normal, això vol temps.

Els herois del viatge a Ítaca comencen a donar un perfil nou. Un quelcom indefinit, a mig camí entre una banda d’estafadors professionals i una colla de mediocres provincians, protagonistes d’un principi de Peter sobredimensionat

Pobres catalans, com ens hem de veure!
Magí Aloguín i Pallach - 06/11/2017 - 07:52h
guión de película de aventuras
01/01/2018
15:36
1.Somos República desde el 29 O, con una DUI, un invento del Estado para podernos mandar el 155.
A media noche, el flamante presidente de la nueva República con sus más aguerridos huyen (sin previo aviso a sus camaradas) a refugiarse en el corazón de la UE mientras gritan "UE obsoleta y caduca, nosotros os salvaremos"
Mientras, sus aliados pasan ante los jueces y tratan de evadir la prisión preventiva con más menos éxito.
El huido crea un nuevo partido afirmando que es el presidente legítimo de la República pero se presenta a elecciones autonómicas convocadas por el presidente del Estado español.
Logra el 2º puesto y dice que ha ganado las elecciones pero no sabe cómo salir
vergonyosa imatge
23/12/2017
11:03
Sentint parlar als exaltats independentistes , es diria que no estan gens contents amb el resultat de les eleccions.
Els discursos del sr, Puigdemont, plens d'insults en el fons i de xarones expressions en la forma, donen la pitjor imatge dels catalans que, no són així. Però parlen en nom de tot el"poble català" encara que no representen ni a la meitat dels catalans que han de sofrir les conseqüències d'uns impresentables que , damunt, van de supremacistas.
>pauet del mar
23/12/2017
10:28
Victoria pírrrica, cuando la victoria revela pérdida de fuerza en escaños y en porcenyake de votos.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat