Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
El retorn de Dorian Gray


L’abril de 1890 va sortir publicat a Lippincott’s, prestigiosa revista literària de Filadèlfia, un conte que va rebre una bona acollida i també algunes indignades crítiques. El cas és que l’autor va creure oportú estendre’l. Va sortir en versió novel•la just passat l’any, en 13 capítols i un prefaci aforístic del seu creador. Novament, l’obra va suscitar un apassionat debat entre uns entusiastes lectors i uns indignadíssims crítics. La versió completa, de 20 capítols, ha hagut d’esperar a 2011.

El llibre es deia The Picture of Dorian Gray (El retrat de Dorian Gray). Autor, el molt reconegut literat angloirlandès Oscar Wilde.

Es tracta d’una creació de ficció filosòfica que entronca amb certs matisos del corrent intel•lectual de moda a l’època, conegut per diversos noms segons els llocs: A Anglaterra Esteticisme, Simbolisme a França o Alemanya i que aquí representà en part el Modernisme.

L’intel•lectual d’aquella dita Belle Époque partia de l’exaltació de la bellesa com a valor suprem. Una bellesa que quan més refinada, exigent i elitista fos, millor. La creació meticulosa de preciosismes atractius, el gaudi selecte d’aquests refinaments subtils i la immersió en entorns exquisits en extrem, podien ser els únic ingredients que donessin sentit a la vida humana d’una persona (home), culte. Eren els temps d’entronització de l’Ars Gratia Artis, l’art per l’art. Que cap força humana o no s’interposi a l’empeny creador del Geni (alguns encara ho creuen).

Naturalment, l’exagerada adoració d’un atractiu estètic sofisticat deixava en mala posició la resta de valors humans o físics. Ni la moral ni la ciència, la realitat o la salut en seran rivals. Com a molt, seran acceptables si no perjudiquen cap estètica, però abominables si en fan ofensa. La bellesa, l’art, ha de prevaler. Sempre.

Wilde, d’enorme cultura i colossal intel•ligència, narra la història del jove Dorian Gray, quina guapura aboca un pintor a demanar-li permís per a retratar-lo. El jove accepta, però de manera un tant faustiana, manifesta un fervent desig de romandre eternament tan bell com el quadre el representa. El desig es materialitza i Gray deixa d’envellir, mentre el retrat, ben desat, comença a manifestar els signes inevitables de declivi físic. Però Gray es veu sempre jove i radiant i d’aquesta manera és vist per tothom. Aquesta seguretat el va empenyent i decideix lliurar-se de ple a una existència de luxe suprem i envoltat de tots els plaers imaginables, amb predomini, és clar, de la depravació sexual, sense cap preocupació que això li pugui reportar perjudici, o n’infligeixi a altres.

El cas és que al cap de molts anys, Gray observa que el vell retrat ja no el mostra atractiu i jove, sinó carregat per les xancres d’una decrepitud prematura, amb les marques repugnants dels vicis més desenfrenats i les ominoses taques dels crims comesos. Endut per la fúria, Gray apunyala el llenç, però les ganivetades el fereixen a ell. L’endemà, els criats descobreixen el cadàver d’un home madur i aspecte repugnant que només un anell permet identificar-lo amb Gray. Al costat, un magnífic retrat el mostra tal com va ser fa anys i tothom l’ha vist fins ahir.

Crec que a Catalunya ha renascut una mena de Dorian Gray sociològic. El seu atractiu ha seduït una bona part dels catalans. Molts han cregut, amb sinceritat, que la bellesa del personatge havia de generar una nova edat d’or, més autèntica i poderosa que totes les altres edats d’or del món i de la història.

El mite va generar-se fa dècades, de la mà del fundador d’una dinastia que en el curt termini havia d’enriquir-se de manera escandalosa, per bé que patriòtica. I que en el llarg, regnaria sobre un nou Estat al món. Van desenvolupar una trama clientelar enorme, a qui es podia permetre sucar al tres per cent de comissió. I també es van construir, de manera germinal i subtil, els motors per bastir el suport social necessari, diguem ensenyament, diguem mitjans de comunicació. Més endavant, figures acadèmiques de prestigi varen anar afegint-se a la reencarnació col•lectiva de Gray. Uns historiadors desenvolupant un congrés oportunament anomenat “Espanya contra Catalunya” o uns economistes de prestigi mundial interpretant mil cops la mateixa partitura, a saber, la independència ens farà immensament rics. Unes suposades entitats civils (peixades amb generositat pels fons reservats) magnifiquen l’adoració de Gray i en promouen tota mena de rituals públics i, de vegades, massius.

Els contorns irresistibles de Gray es descriuen sense parar informant que nombroses potències estrangeres ens esperen per a donar-nos la benvinguda, que la legislació democràtica internacional reconeix el nostre dret a la secessió, ben legal doncs. Que la inversió estrangera multimilionària ens inundarà indefectiblement i acabarem deixant pàl•lida Dinamarca, etc.

De sobte, en els darrers dos mesos entrem en una barrena paroxística inesperada. Unes lleis a inicis de setembre mostren el nivell subsaharià que regirà la democràcia de la república de Dorian Gray, però els equips de fans estan prou enamorats de Dorian que no creuen que això sigui cap inconvenient (per a ells, potser no). En acabat, tot s’enfonsa. El famós “relat” que manté viu a Dorian aguanta pels pèls i encara només gràcies a la mercromina de l’1-O i a l’aplicació estricta del rigor d’un codi penal aprovat el seu dia amb els vots de la “Minoria catalana” de Madrit. El flamant govern dels adoradors de Gray es fragmenta, mentre el cap fuig, els altres van a la garjola gràcies, precisament, a la fuga de l’ex-president que demostra que el risc de fonedissa és autèntic.

Tot plegat, de mica en mica es va destacant el veritable rostre de Gray, el del retrat, ple de les xancres dels vicis i la perversió, per bé que els gegantescos equips de fans no ho puguin acabar de païr encara. Normal, això vol temps.

Els herois del viatge a Ítaca comencen a donar un perfil nou. Un quelcom indefinit, a mig camí entre una banda d’estafadors professionals i una colla de mediocres provincians, protagonistes d’un principi de Peter sobredimensionat

Pobres catalans, com ens hem de veure!
Magí Aloguín i Pallach - 06/11/2017 - 07:52h
>RE
20/11/2017
12:36
RE 15/11/2017 13:01
¿y cómo espera que se juzgue a los agentes de la PN y la GC que se excedieron si el gobierno ha decretado que la operación policial en Cataluña es oficialmente secreto de Estado?
Mi respuesta no tardo en llegar

> RE 15/11/2017 15:14


1.-Todos los Estados democráticos tienen materias reservadas por seguridad del propio Estado.

Y añado:
La gene que no es el gobierno de un Estado tien sus secretos de Gene, que trata de hacer desaparecer Dios sabe por qué pero no creo que sea por seguridad de los ciudadanos:

http://www.lavanguardia.com/politica/20171121/433025789621/economia-escondio-documentacion-registro-guardia-civil.html
Qué delitos ocultaban?
RE
20/11/2017
09:36
la pregunta és fàcil de trobar, només quatre comentaris més amunt, el 15/11/2017 13:01, i sense altres debats entre mig, però és evident que el seu orgull el fa fer mil circumloquis abans que respondre-la
respuesta clara y concisa>RE
17/11/2017
15:21
cuál era la pregunta? la respuesta no será esta?
"Tranquilos, los catalanes hablamos siempre de forma simbólica"
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat