Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
Units


Un tret malèvol plana damunt la societat catalana actual. La divisió. Estem dividits. Amics i famílies, comunitats i empreses, grups de persones amb un nexes implícits teixits de vegades des fa dècades, ens hem anat allunyant els uns dels altres, sense que un mínim sentit elemental de convivència faci gaire més que evitar la manifestació d’una nosa profunda alimentada per la consciència de trobarse en dues ribes molt allunyades.

Tanmateix, alguna cosa encara ens unifica a tots. No és res precisament engrescador ni positiu: Ens unifica la preocupació. Preocupació profunda i creixent pel present de la nostra convivència, preocupació pel seu futur. Preocupació en definitiva per a la sostenibilitat en el mig i llarg termini d’una societat que ha estat molt i molt de temps acceptablement tan pacífica com pròspera i comparativament, poc injusta.

Com en totes les èpoques de crisi, els esdeveniments poden succeir-se vertiginosament. Això pot deixar obsolets en qüestió d’hores tot projecte, qualsevol pla, compromís, previsió o interpretació. Difícil assentar bases sòlides en terreny tan inestable. Valent panorama.

Cercar responsabilitats per a l’empastifada actual és tasca complicada, de la que pocs se’n poden lliurar en cap trinxera política ni social. Cert. Més difícil encara és la recerca de solucions i compromisos que esborrin la incertesa i especialment les possibles tenebres que s’albiren sense ser massa pessimista.

Un Mea Culpa col•lectiu pot semblar ingenu, però resulta necessari. Per a tots els implicats, ben cert, però especialment per als defensors del “Procés”. Ben entès, els defensors polítics, mediàtics, institucionals em refereixo, no a la bona gent, més aviat madura no pas jove, que en públic ostenta amb més fe que esperança simbologia del color hortera per excel•lència.

L’independentisme ha de reconèixer més aviat que tard, que la seva estratègia ha fracassat. Ho necessita no tant per a superar l’atzucac actual, sinó també per a consolidar-se com una opció de govern creïble i acceptable de cara el futur. Sempre cal saber administrar la victòria, però especialment cal ser realista i reconèixer les desfetes (que aporten les millors lliçons). L’estratègia de la resistència a ultrança complau els exaltats, especialment mentre es creuen impunes, però llevat la improbable materialització d’autèntics miracles, acaba conduint a desastres de magnitud important, a generar desastres.

L’independentisme ha demostrat una capacitat immensa per a crear relats polítics i mobilitzar masses. Però ho ha fet damunt bases inadmissibles en democràcia, confiant, com en les pitjors dictadures històriques, que els èxits esborrarien la perversió dels procediments.

L’independentisme, després de dècades de lubrificar convenientment amb victimisme les masses, ha pogut convèncer d’allò que eren o bé exageracions amb biaixos notoris o bé falsificacions manifestes. No existien registres de balances fiscals en estats federals, els 16mil milions de dèficit eren un invent. La declaració universal dels Drets Humans no emparava (al contrari, específicament condemna) la secessió d’una regió d’un estat consolidat. La prosperitat suposada per a una Catalunya Independent, venuda impúdicament per economistes mediàtics amb currículums espectaculars ha estat desmentida per una onada de deslocalització empresarials sense precedents (els currículum també eren, com a mínim, bastant unflats). No podríem romandre en la UE, cap estat ens havia de reconèixer. Els aliats internacionals, fora grups d’extrema dreta nacionalista i algunes esquerres antisistema, són inexistents. La llista es pot fer bastant més llarga, però resulta avorrida o pitjor, massa trista. Determinades substàncies acaben surant i fent-se manifestes, per molt que la negació del dol faci que molts prefereixin ignorar-la.

Per altra banda, s’han instrumentalitzat les institucions (encara ho fan algunes) per a generar una opinió favorable. Evidentment, es tracta d’un procediment inadmissible que cap governant seriós d’un país avançat pot admetre, és inútil cercar socis per aquesta via, per molt que les campanyes d’atracció de líders d’opinió estrangers hagin obtingut un cert èxit. Però es sustenten amb l’engany malèvol de l’eterna inquina d’una Castella perversa enemiga d’una Catalunya angelical, però pagat amb recursos institucionals. El mite d’una Espanya eterna, reaccionària i autoritària, ha servit per “demostrar” la seva carència autèntica de democràcia. Clar que l’afirmació no té en compte la realitat, com sempre: El tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha condemnat Espanya en 98 ocasions. Tremendo? A Turquia ho ha fet en 2889 ocasions. A la República de França, 778. Tota democràcia acceptaria un referèndum d’autodeterminació pactat? A Itàlia la cort suprema ho va denegar en sentència del 29.04.2015. A Alemanya, en la del 16.12.2016. Els exemples es multipliquen, però s’amaguen sota l’estora als ulls de mitja comunitat.

L’independentisme es veu en la necessitat imperiosa de seguir disposant d’uns recursos institucionals, humans i econòmics que ara està perdent. Podria aconseguir-ho si formés govern, cosa que té a l’abast de la mà si fos capaç de designar un President creïble, sense causes pendents, disposat a seguir una política de respecte per la legalitat. Però això esparvera uns dirigents espaordits per l’efervescència radical que han creat en les masses de fidels.

L’Independentisme ha demostrat ser magnífic generant expectatives, però molt mediocre elaborant discursos creïbles ni programes de govern que vagin enllà de la perpetuació institucional. En un panorama general de manca de lideratges constructius, la seva situació és encara pitjor, sense cap personatge que tingui ni la voluntat ni menys encara la capacitat de sortir de la trampa on tan imprudentment s’ha ficat. La mateixa on ens pretén ficar a tots els catalans. Unes noves eleccions no sembla la pitjor de les expectatives. Veurem.
Magí Aloguín i Pallach - 02/04/2018 - 11:06h
buen futuro económico sí que tenemos
18/04/2018
13:28
https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20180418/pillado-con-mas-de-100-kilos-de-maria-un-aleman-que-se-bajo-a-la-jonquera-6766202
La demanda europea de cannabis (en todo el mundo hay casi 200 millones de consumidores) ha disparado el cultivo de marihuana en Girona, y la proximidad con la frontera ha convertido la provincia en un punto clave de la producción y el tráfico de cannabis.
El detenido iba con un vehículo con matrícula alemana e intentó eludir el control y, cuando los agentes le dieorn la orden de detenerse mostró una actitud nerviosa e intentó cambiar de dirección.
La Junquera será la salvación de la República, tiene los negocios que dan más pelas
>metacrilat
17/04/2018
21:16
Però encara surten molts més independents.

Solament en l'urnes dels xinesos van sortir tots independents perquè en el referèndum il•legal els demòcrates, que són més, no van votar.
Sense explicar que en el recompte de vots van sortir mes vots que votants, segons ells mateixos van reconèixer.
Petita distracció que van tenir els astuts
Metacrilat
17/04/2018
13:51
Doncs cada vegada que posen urnes hi surten més indepes...
Tota la vida voldria estar jo tant malament com ells.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat