0 comentaris
20:21
Compartir    Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a facebook.com Comparteix aquesta notícia a Twitter.com
Jordi Romeu
Jordi Romeu
Un twit i una llei: alerta


El passat 19 d’abril Carles Puigdemont donava les «Felicitats a Israel en el 70è aniversari de la seva Independència. La vostra lluita contra l’adversitat i el vostre esperit d’autosacrifici s’ha guanyat el nostre respecte a Catalunya». Aquest portaavions terrestre dels EUA amb les mans tacades de fòsfor blanc porta més de 50 assassinats i 7000 ferits des de poc abans del twit del sionista català, no està gens malament per tractar-se de l’única democràcia de la regió.

El 14 d’abril el PDCat, juntament amb PP, Ciutadans i PNV, actualitzaven la croada contra els pobres modificant la Llei d’Enjudiciament Civil per tal de facilitar els desnonaments exprés, seguint una llarga tradició legislativa en què es carrega contra els expropiats després de que se’ls hagi forçat a ser-ho (1).

Però per sort també podem llegir aportacions sobre fets passats que ens ajuden a entendre millor els dos fets que acabem de citar. «La incapacitat de la classe obrera anglesa per solidaritzar-se amb un poble oprimit [referint-se a Irlanda i també a Xina i l’Índia] reforça el domini de l’aristocràcia i de la burgesia a la pròpia Anglaterra.

El poble que sotmet un altre poble forja les seves pròpies cadenes, l’esclavització d’Irlanda impedeix l’emancipació de la classe obrera anglesa i el gran exèrcit permanent creat per a controlar i silenciar l’illa rebel és també una amenaça per al proletariat de la nació dominant i fins i tot per al conjunt de la societat anglesa»(2).

És curiosa, per no dir alarmant, l’orientació i gradació de la ira d’aquest subjecte col•lectiu de color groc que anem construint. Quan detenen en Puigdemont sortim a tallar massivament carreteres durant diversos dies, però assistim més tímidament a la concentració per rebutjar la sentència contra La Manada sabent que en els últims deu anys a l’Estat espanyol hi ha hagut dues dones assassinades cada setmana. La injustícia d’Altsasu, tot i merèixer-s’ho, no ens empeny a la pràctica política col•lectiva perquè des de dalt no ens han enviat cap whatsapp convocant a res i ja fa temps que vam decidir ser ramat, o com a molt societat civil. El groc d’aquest subjecte col•lectiu avança en connectar amb els també grocs CCOO i UGT quan demanaven al PSOE que bombardegés Líbia, sempre humanitàriament com és típic al s. XXI, i és que el país sobirà no acceptava unes neutrals recomanacions d’Occident (3). Aquesta parcialitat, aquesta discriminació de les opressions segons els gustos, troba la màxima expressió irracional en les legítimes reivindicacions de les classes populars empobrides d’Israel que passen per alt la qüestió colonial contra el poble palestí (4).

Quin humanisme estem construint? Quin plantejament ètic s’oculta darrere els llaços grocs? En l’ambigüitat groga, en la riquesa de la transversalitat, o més ben dit, en l’intent de la ideologia neoliberal per a ser hegemònica, s’hi perfila la democràcia entesa a l’antiga, la dels ciutadans lliures, assentada sobre l’explotació d’ilotes i esclaus, la democràcia que serveix per a les civilitzacions blanques europees i que únicament s’estén des de Tarajal fins les fronteres hongareses, la resta són bàrbars. La burgesia independentista europeista utilitza la política nacional com un instrument per a la seva estratègia classista (5) i la pugna que manté amb altres interessos burgesos està per resoldre tot i que en l’episodi actual intuïm la derrota catalana.

Però el groc també és un camp de lluita. La humanitat explotada que lluita per emancipar-se també troba representants i aliades en aquest despertar català. L’aparició dels CDR evoca als soviets, als Comitès de Milícies Antifeixistes... o al que en definitiva és la irrupció d’una institucionalitat popular. No podem permetre que les institucions burgeses (Generalitat, ajuntaments,...) ens fagocitin tal i com va facilitar n’Andreu Nin el 9 d’octubre de 1936, o com va fer Podemos després del 15-M. El poder que brolla del poble ha de crear, desplegar i consolidar la seva legalitat, la seva ètica (6), les seves aliances internacionals, les seves institucions oposades a les burgeses. Els enemics de Cambó hem de mantenir en la memòria que mentre les corretges de transmissió del catalanisme interclassista, és a dir, de dretes, convocaven manifestacions silencioses, els CDR exigien vaga general. Els seguidors de Castellví i d’en Carrasclet sabem a qui serveixen els Mossos de Veciana malgrat el joc de màscares del 17 d’agost que desorienten al poble. Deia el rus que «els humans en política han estat sempre víctimes nècies de l’engany propi i aliè, i ho seguiran sent mentre no aprenguin a descobrir els interessos d’una o altra classe darrere de totes les frases, declaracions o promeses morals, religioses, polítiques i socials» (7).

I és que hi ha teories que ens ajuden a comprendre l’essència dels fenòmens molt més profundament que l’anàlisi de la jornada que ens fan les tertulianes. En cada nació hi conviuen internament dues nacions enfrontades. Per una banda, hi som nosaltres, la nació treballadora, la nació popular, la gent humil, la joventut empobrida i les dones explotades, les aturades i desnonades, les qui entenem o intuïm que la nació ha de ser propietat comunal, les qui no volem privada ni l’educació, la sanitat ni les pensions, les qui ens oposem a la guerra imperialista contra pobles, les qui volem gaudir de la maternitat i no ser tractades com a mercaderies de la indústria farmacèutica patriarcal, les qui ens oposem a l’esclavitud sexual, les qui sentim profundament qualsevol injustícia comesa contra qualsevol en qualsevol part del món. Som l’estelada roja dels Països Catalans. Enfront hi tenim la minoria propietària però molt poderosa que té els mitjans per a ocultar la seva posició, la qui pensa la nació com a propietat privada seva per a treure’n benefici, aquella burgesia que entén la nació a l’estil patrimonial, que vol només per a ella els recursos naturals i fins i tot és capaç d’envair altres països per a robar-los, aquella senyera que entén que la sanitat, l’habitatge i l’educació són mercaderies, i que la violència és legítima i neutral si s’ha d’exercir per desnonar famílies però que és terrorisme si defensa els interessos populars.

En la lluita contra l’Estat espanyol hi participen de manera desigual aquestes dues nacions catalanes enfrontades també entre elles. Podem imaginar la varietat de grisos que hi ha entre els extrems, doncs la consciència sovint no acompanya als qui protagonitzen aquestes tensions, o més ben dit, generalment els explotats som els qui més desorientats estem en termes ideològics, cosa totalment lògica, doncs als amos no els interessa oferir-nos eines perquè ens pensem adequadament.

És fonamental aclarir conceptes que ens ajudin a pensar millor i prefigurar-nos els escenaris que han de venir. Avui mantenim aquesta tensa aliança tàctica amb la petita i mitjana burgesies catalana perquè avui la nostra acció conjunta és l’amenaça més important que ha patit en els últims anys un decrèpit Estat espanyol, malgrat aquesta amenaça no tingui gaire més recorregut. No oblidem les lliçons de la Comuna de Paris de 1871, els versallesos no dubtaran en vendre’ns a l’invasor prussià si veuen perillar els seus privilegis de classe. No oblidem que la petita i mitjana burgesies no són classes determinants en la contradicció capital-treball, però són decisives per la seva força numèrica, cal que siguem el treball i no el capital qui les sedueixi. Mantinguem encara la unitat de contraris tal com va fer Mao amb els nacionalistes xinesos contra els japonesos invasors, però anem acumulant forces perquè l’aliança s’acabarà i ens trobarem en una nova relació de forces que ens ha de ser favorable.

Tant el twit felicitant a Israel com la llei contra els pobres ens alerten sobre el fet que l’aliança interclassista arriba a la seva fi, els retrocessos d’ERC també, doncs tal com deia el barbut, la lluita de classes no ha deixat de ser el motor de la història, tampoc en el cas de la catalana. En les nostres aliances i ruptures amb la burgesia no siguem moralistes sinó polítiques, no siguem rancoroses contra ella, sabem que són una classe improductiva com ho van ser abans senyors i esclavistes, utilitzem sense pietat les eines que ens ofereix el capitalisme que ens facilitin la seva ulterior derrota, tal com avui ens sotmetem a l’orientació productiva capitalista per poder rebre un salari i no morir-nos de gana.


_______________________________

(1)MARX, KARL. El Capital. XXIV La llamadaacumulación originaria. Libro I – Tomo III. Akal. Madrid. 2007. Pàgs. 223 i ss
(2) LOSURDO, DOMENICO. La lucha de clases, una historia política i filosófica. El Viejo Topo. 2013. Pàg. 122
(3) http://www.publico.es/espana/izquierda-dividida-libia.html. 23.3.2011
(4) DOMENICO LOSURDO. La izquierdaausente. El Viejo Topo. 2015. Pàg. 51
(5)BUFFA, GIUSEPPE. La revoluciónrusa. ERA. MÉXICO, 1976. Volum 2, p. 243. Extret de GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. Dialéctica de la liberación nacional.22.3.2018. Pag. 10
(6) TROTSKY. Su moral y la nuestra. Fundacion Federico Engels. 2009
(7) LENIN, V.I Tres fuentes y tres partes integrantes del marxismo.
Jordi Romeu - 12/05/2018 - 20:21h
Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer a escriure'n un!
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat