Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
Feixismes amb bona sort


Feixisme. Feixista. Tendim a designar amb aquestes paraules la malícia política més extrema. Cal admetre que aquesta relació no està infundada. També que el seu ús indiscriminat l’ha convertit en una arma de destrucció política massiva. Realment, si es penja a algú el mot de feixista, sigui amb un cert grau de veracitat o freqüentment sense cap en absolut, ho té malament per treure’s de sobre la pestilència moral que arrossega.

Quan s’esmenta el feixisme, inevitablement s’associa amb alguns moviments feixistes determinats. El nacionalsocialisme principalment, el més despietat i violent de tots, que es reserva per a quan es vol extremar l’insult. Per descomptat, també es pensa amb la seva menys sanguinària versió italiana, que al capdavall va tenir el mèrit de crear-ne el concepte i la paraula. Per suposat, aquí, es té en ment el Falangisme o, per extensió, el franquisme, de fet coses diferents per bé que el segon sempre el va tenir com un ingredient més del règim ,en proporció variable, al llarg de la seva dilatada història. El cert és que la fórmula creada pel feixisme va trobar terrenys propicis durant els convulsos anys d’entreguerres, una mica, arreu. Tanmateix, alguns feixismes menors, desapareguts prematurament i especialment, eclipsats per un corrent feixista rival més poderós, gaudeixen d’un estat de benaurança, ignorats majoritàriament per la població d’allà on van apareixen, que tendeix a creure’s beatíficament innocent del gravós pecat d’haver-ne estat creients. Són els feixismes amb sort, sense mala premsa, oblidats i negligits pel gran públic, inexistents per a la memòria col•lectiva d’allà on van veure la llum que, com tota memòria és sempre subjectiva i selectiva. D’aquests feixismes ignorats, oblidats i per tant reconvertits en innocents ocupants dels Llimbs de la ignorància de les societats respectives, en podem destacar dos. A saber, el feixisme francès i el feixisme català.

A França aparegué amb força, des del darrer terç del SXIX, una extrema dreta poderosa però fragmentada. A desgrat de compartir la defensa a ultrança del catolicisme enfront el laïcisme republicà primer, l’antisemitisme anti-Dreyfus després i finalment l’ultranacionalisme, no aconseguí mai d’aglutinar-se en una gran força i romangué, eternament, fragmentada entre les diferents famílies legitimistes (borbònics, orleanistes i bonapartistes). D’aquesta extrema dreta basal en sorgirà Action Française, obra de l’intel•lectual Charles Maurras que, en certa manera és un dels diferents precursors del feixisme, tant des de l’òptica intel•lectual com de l’acció directa: Els Camelots du Roi (sense relació artúrica) seran grups violents organitzats i molt actius a vegades. El dit “Cercle Proudhon”, per ell fundat, nodrirà d’argumentari ideològic al futur feixisme i fins i tot al nacionalsocialisme. Tot sense renunciar al cert grau d’obrerisme que tot feixisme ha ostentat i que tan incomoda els pensadors d’esquerres.

El clima creixentment inestable dels anys trenta va propiciar un reforçament de l’ultradreta francesa que, sota la forma de les “Ligues” va aconseguir desestabilitzar la República, però no enderrocar-la. Diferents grups van definir-se de manera declaradament feixista: Les Faisceau, el Parti Franciste i, especialment el més poderós Parti Populaire Français. Tots ells acompanytas per “La Cagoule”, organització armada particularment violenta i obertament feixista, per bé que un dels seus dirigents, Gustave Hervé, va mantenir una curiosa posició contrària a l’antisemitisme, tan grat a la tradició ultra francesa com al feixisme en general.

La rendició de França el 1940 i el nou règim de Pétain varen suposar un obstacle inesperat pel feixisme francès. Si per una banda Vichy significava l’ascens al poder de la França ultra, per l’altra el nacionalisme inherent al feixisme es veia en la difícil tessitura d’haver d’acceptar una humiliació nacional en mans de l’arxienemiga Alemanya. Les purgues del col•laboracionisme posteriors a 1945 van liquidar el feixisme de l’hexàgon, però no l’ultradreta francesa , que sempre ha existit durant la IV i V Repúbliques però que avui és ben coneguda pel gran públic, gràcies a la poderosa presència del Front National, amb possibilitats reals. De tota manera Marine Le Pen cuida moltíssim d’ocultar les vel•leïtats feixistoides dels seus seguidors, forçant-los per exemple, a retirar de la llum pública els tuits feixistitzants, retractar-se d’escrits i declaracions discutibles i a demanar-ne disculpes públiques. Política de la “desdémonisation”, en diu.

El cas Català, salvades les enormes diferències d’escala i històriques amb el feixisme francès, presenta també alguna similitud. En concret, la seva aparent inexistència, deguda en gran part a la competència d’un feixisme enemic i més poderós representat per la falange-franquisme, però especialment a la vida breu i convulsa en que va viure els seus anys de “glòria”. Els historiadors catalans , en això també imitem el cas francès!, en debaten la seva existència real. Però fins i tot els més militantment nacionalistes han d’admetre el sorgiment i consolidació de grups, programes o persones de clara inspiració feixista.

Les arrels del feixisme d’aquí són ben diverses. Per una banda cal recordar els orígens racialistes del catalanisme polític. Ull, racialisme i racisme no són sinònims perfectes per bé que molt fàcilment el primer acaba derivant en el segon. El racialisme parteix de la creença, que a acabaments del SXIX molts pensadors donaven per “científicament” demostrada, de que en l’espècie humana hi ha diverses “races”, dotades cadascuna d’elles d’uns certs trest diferencials visibles, no només en l’aspecte físic, sinó també en el perfil moral i, per descomptat, en la capacitat intel•lectual de les persones de cada raça.

El pare del catalanisme polític, Valentí Almirall, era un fervent racialista. No exactament etnicista sinó més aviat culturalista. Per a Almirall, la base cultural catalana era exclusivament romana-germànica, mentre que la castellana i meridional tenia un fort component judaic (ep!) i musulmà. Pi i Margall, fidel exponent d’un federalisme de sòlida tradició il•lustrada i liberal, no volia ni sentir parlar de races i aquest és un dels motius del divorci polític entre ambdues figures i entre ambdues tendències, la nacionalista catalanista per una banda i la federalista per l’altra. Està clar quina ha acabat guanyant.

El nostre racialisme va tenir un èxit que ara s’ignora olímpicament. Pompeu Gener, suportava amb arguments “científics” la diferència (ja marcadament equivalent a superioritat) entre la raça catalana i la castellana. Curiosament, no era independentista i es limitava a demanar que, per exemple, es traslladés la capital d’Espanya de Madrid a la costa, atès que els altiplans mesetaris eren tan pobres en gasos nobles que inevitablement engendraven individus inferiors. El 1899 el Dr. Robert, destacat catalanista, en una cèlebre conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès, “demostrava” com les diferències entre els cranis catalans i els de la resta d’Espanya n’explicaven els lligams més europeus dels nostres i més africano-orientals els d’ells. Ben cert, el racisme no va ser el component fonamental del nacionalisme català, però la seva presència el seguirà des de llavors i ha anat aixecant el cap de manera aïllada i, habitualment, discreta, de la mà de personalitats com Pujol (que se’n va retractar), l’ex-cupaire Ximenis, l’incli Carod i el monacal Junqueras, que tots ells s’han atrevit a citar-lo de manera explícita, per bé que la immensa majoria l’interioritza de manera implícita.

El feixisme ideològic català no es va definir fins els anys 30. Certament, el pensament reaccionari de Maurras va enlluernar no pocs intel•lectuals catalans, com Ors, Sagarra o Pla. Però els va captivar més la brillantor literària que no pas la seva militància reaccionària. Al capdavall, la dreta catalana no tenia l’estímul per a la radicalització que tenia la dreta francesa. No hi havia aquí cap República il•lustrada i laïcista sinó un conservadorisme moral i social sota empara clerical. Un model que compartien còmodament les èlits catalanes catalanes i castellanes de l’època de la Restauració.

El sorgiment del feixisme a Itàlia el 1919 va suscitar no poca simpatia aquí. Cambó s’ho va prendre amb interès i Pla va ser fervorosament mussolinià ... fins 1924 (assassinat de Mateotti). Cal recordar que Mussolini tenia al començament molt bona premsa internacionalment. Lenin el considerava l’italià més autènticament revolucionari. Al capdavall, com ell mateix, s’havia format en l’ala esquerra del socialisme. Mahatma Gandhi, avui ben consolidat en l’Olimp dels Bons de la Història, també en va ser breument un admirador. Companyies sospitoses en pot haver arreu. Alguns intel•lectuals catalans, com J.V. Foix o Josep Carbonell varen practicar obertament un esperit feixista, però no van acabar de fer el pas a la política, romanent sempre en les plàcides aigües de les exquisideses intel•lectuals.

Deixant de banda concomitàncies més aparents que reals, un feixisme autèntic a Catalunya va esperar als anys de la República. Les JEREC (Joventuts d’ERC i Estat Català) es va anar organitzant com una força paramilitar, amb una espectacular exhibició de força l’octubre de 1933 (10000 militants d’uniforme desfilant marcialment per Granvia!). A Macià la cosa li va agradar més aviat poc i dins ERC, homes com Lluhí o Tarradellas van veure-hi feixisme pur i varen marxar, temporalment, d’ERC.

Cal tenir present però, que la creació de seccions paramilitars en les forces polítiques no era un fet estrany a l’Europa d’entreguerres, i en absolut es tractava d’un patrimoni feixista. Recordem la Rotfrontkämpferbund comunista o la Reichbanner Schartzgoldröt, centrista. També a Espanya tenien milícies uniformades, sempre “defensives”, clar, la CEDA o el PSOE, entre altres. De tota manera, enduts per la radicalitat ultranacionalista, es va anar visualitzant una marcada aproximació al feixisme. El Dr. Karl Cerff, nacionalsocialista alemany de visita a Catalunya el 1932, va deixar clar que sabia que la Raça catalana era diferent a l’espanyola, afegint combustible a la consolidació d’actituds feixistes pures al país i donant satisfacció alhora a molts catalanistes, gens sospitosos de simpaties filonazis, de que un savi estranger fos tan certament perceptiu d’una de les nostres essències.

Nosaltres Sols, grupuscle radical dins el no menys radical Estat Català, de la mà de tèrbols personatges com Daniel Cardona o Manuel Blasi, estaven en contacte amb els vice-consolats alemany i italià, cercant aliances i suport. Però ni Mussolini ni Hitler tenien massa intenció d’ajudar a segregar una Catalunya Feixista de l’Espanya republicana i s’inclinaven molt més per liquidar-la aquesta amb una Espanya feixista que veien més interessant i possible. El cop d’estat militar de juliol de 1936 els va donar la raó.

Dins ERC emergiren personalitats de definida inclinació feixista. Primerament, els cèlebres germans Badia, especialment en Miquel, apropiadament conegut com “Capità Collons”, amic de torturar oponents o rebentar a mastegots actes de l’oposició. Ambdós varen morir en un fosc atemptat el 1936, mai aclarit i presumiblement executat per membres de la FAI, odiats cordialment per les JEREC i amics també de les bronques, els mastegots i les pistoles. Algun partidari de les teories conspiratòries sosté que el propi Companys va beneir l’acció, atemorit per la brutalitat dels Badia. Ja se sap que Companys es portava molt bé amb alguns membres de la CNT i de les FAI, a desgrat de la condició de murcians o garrutxanos de molts d’ells. També Josep Dencàs, conseller de Sanitat, va ser des de 1933 el principal dirigent de les JEREC i un director espiritual de marcada simpatia feixista. No era però un home d’acció atès el seu físic més aviat insignificant. Va poder fugir de Barcelona l’octubre de 1934 i, després d’intentar infructuosament atreure Mussolini a la causa independentista, es va establir a Tànger, on Franco el va deixar en pau, exercint de dentista i blanquejant, no pas dentadures sinó capitals, durant els anys de l’autarquia, amb clients tan significants com el vell Florenci Pujol, artífex de la fortuna de la famosa dinastia catalana.

Tot aquest vell feixisme català no és gaire més que una anècdota històrica. El llarg parèntesi franquista va rentar la imatge del nacionalisme català, deixant-lo amb l’aparent i impol•lut vernís democràtic i pacífic que tant li agrada ostentar.

Resulta difícil esperar avui dia que revisquin grups neofeixistes de caire independentista i en cas de que sorgeixin, probablement no aniran gaire més enllà de la insignificança com la que tingué el Partit Nacional Socialista Català entorn 1980 o el col•lectiu Nosaltres Sols que aconseguí cert ressò amb la campanya “Xarnegos Fora!” més o menys als mateixos anys. De tota manera, la per ara marcada inclinació a la unilateralitat i a la radicalitat que unes organitzacions avui més poderoses que els governs que les van crear, més una opinió escrita i audiovisual controlada per aquests, han escalfat durant més d’un quinquenni d’agit-prop processista a la nombrosa base social independentista. Quí sap si els sectors més intransigents poden derivar cap a una nova ultradreta catalanista, això sí, amb actualitzats contorns postmoderns, a l’estil d’allò que es visualitza a diferents indrets d’Europa. No en debades, l’actual MHP, és un reconegut admirador dels Badia, alhora que testaferro d’un mediocre personatge, avui fugit a Alemanya i molt ben tractat per diverses ultradretes polítiques del Nord europeu. Aris purs, poca broma. Veurem com va tot...
Magí Aloguín i Pallach - 28/06/2018 - 09:15h
Nil B
13/07/2018
08:22
Què, Magí? Contentet amb la decisió del tribunal alemany? Déu n'hi do la garrotada a l'espanyolisme visceral de la teva pàtria seca, inculta, cruel i que put a sang de toro torturat. Nosaltres anem avançant. Cada dia una mica més a prop de la llibertat que vosaltres, fills de l'absolutisme, de la barbàrie, de les clavegueres d'un estat que es desfà, ens heu negat. Marxarem Magí, marxarem. Ja no ho podeu arreglar. Visca la república catalana! Visca la llibertat!
A MAP
08/07/2018
19:43
No entiendo nada de su última respuesta, ni sé a qué viene, no tiene nada que ver con lo que yo decía desde el principio. Cuando hablo de colaboracionistas, me refiero a los que lo fueron antes de 1978, nada mas...y nada menos !!
este libro le encantará> A MAP
01/07/2018
09:44
https://www.elplural.com/2016/04/04/catalanes-fascistas-colaboracionistas-y-traidores
‘Perles catalanes’ que tilda de “colaboracionistas” a Miquel Roca o a Duran i Lleida. Buenos o malos catalanes, según el dogma del proceso imperante.
Libro destinado a contentar parroquianos, consumidores incansables de camisetas con estelada.
En esta revisión de la historia (así la llaman) lo que hay es una interpretación torticera, manipulada y manipuladora.
Negar el holocausto es lo mismo que inventarse uno.
Se echa a faltar al padre del nacionalismo catalán, Robert(con su racismo visceral) a Heribert Barrera o a Mosén Xirinacs, que se ufanaba en público de ser amigo de ETA

P.D.Lea la Nova Historia
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat