0 comentaris
12:28
Compartir    Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a del.icio.us Comparteix aquesta notícia a facebook.com Comparteix aquesta notícia a Twitter.com
Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
El Ajipedobes


És un fet reconegut l’enorme importància que té en el món actual la difusió d’opinió gràcies a les xarxes socials. És també sabut com determinades organitzacions poden influir, de manera dolosa, sobre l’opinió de milions mercès l’enviament selectiu de missatges, de vegades canalitzats per màquines programades per aquest fi (“bots”). Reforcen de manera automàtica el perfil ideològic de cada receptor reenviant-los-hi innombrables missatge (de vegades “creats” per màquines “intel•ligents”). Per descomptat, molts d’aquests missatge no responen a informacions reals, sinó a exageracions, punts de vista parcials i interessats o a pures i rotundes falsedats (“fake news”).

És evident que la tecnologia fa possible que aquestes seqüències de transmissió d’opinions i de fets, reals o no, tinguin avui una escala colossal. Escala que supera per golejada còsmica la que la humanitat havia disposat fins ara. Però la capacitat humana per a perpetrar els xismorreig més o menys malèvolament destinat a enaltir certes causes i figures o a desacreditar-ne d’altres, és antiquíssim. Tan com la pròpia humanitat ... o més encara, atès que determinats processos de substitució (violenta) del mascle dominant en grups de ximpanzés estudiats, demostra l’existència d’un cert grau de conxorxa prèvia entre els agents protagonistes del “cop”, que seria inexplicable si no anés precedida per una transmissió d’odi compartit entre els executors.

Coneixem al llarg de la història diversos casos de poderoses campanyes de manipulació ideològica massiva de la societat. El nostre rei Ferran VII, per exemple, és un poc conegut impulsor i gran beneficiari d’una colossal i exitosa acció propagandística que desencadenà entre 1804 i 1806 essent encara Príncep d’Astúries i quins rèdits, per bé que en declivi, el van acompanyar tota la vida. L’element central de la gran operació es coneix amb el nom de l’Ajipedobes.

L’Ajipedobes és una col•lecció de gravats difamatoris contra Godoy, contra la reina i contra el propi rei (és a dir, els seus propis pares). L’èxit del projecte sorprèn encara més quan, de fet, mai va poder ser completat en ser descobert pels agents de Godoy. Algunes còpies peròhavien estat ja distribuïdes. Això va permetre que la substància de l’Ajipedobes inspirés milers d’agents diversos i de vegades potser fins i tot involuntaris que per cafès, places, mercats, tertúlies i púlpits van escampar les notòries i distorsionades fantasies conspiranoiques que denigraven Godoy o els reis ... i enaltien Ferran.

El producte Ajipedobes era d’una indubtable qualitat tècnica. El dibuix impecable, sortit de la mà experta de dos excel•lents pintors de la Cort, en Mariano Salvador Maella i en Zacarías González. Els textos eren obra de plomes de cert nivell, com Diego Rabadán o Pedro Collado “Chamorro”. El contingut era però d’una procacitat notòria, en la línia de col•leccions semblants editades coetàniament en altres països (Anglaterra i França especialment).Tot es va fer a Aranjuez, a les dependències del Príncep i pagat de la seva pròpia butxaca, sota la seva supervisió i la de Mn. Escoiquiz, ex-preceptor de Ferran, ultra-reaccionari i íntim amic i confident seu. Pot ser que Escoiquiz en fos el cervell. Era un home intel•ligent i coneixedor de la força de la propaganda política, que ja el 1794 en un escrit dirigit al rei recomanava “inundar a España de catecismos políticos, libritos, papeles, periódicos, versos y canciones adaptadas a la variedad de las clases, capacidades y paladares” per a contrarestar l’abundant propaganda revolucionària que França ens enviava, escrita en castellà i en català. Escoiquiz havia també modelat el pensament de Ferran, de caràcter tortuós, impregnat d’una religiositat obsessiva combinada amb un íntim convenciment del seu dret personal a exercir un domini absolut dels afers d’estat i dels seus súbdits.

Ferran VII, a desgrat de la seva duplicitat i traïdoria diverses vegades comprovada, va esdevenir una mena d’esperança col•lectiva per gran part dels súbdits que, en nom seu (i de la Religió) varen lluitar contra la invasió napoleònica i repetidament li van mostrar nombroses i ostensibles mostres d’amor i suport.

Quan Ferran va tornar al país el 1814 convertit, molt al seu desgrat, en rei constitucional, ho va poder comprovar. Mentre travessava lentament Catalunya enmig de grans festes i enorme entusiasme, pogué comprovar com el poble el volia a ell més que a cap Constitució. En arribar a Tarragona, va plorar llàgrimes de dolor en contemplar la destrossa generalitzada que havien causat els matacristos. Va commoure el cor dels tarragonins. Ferran VII sabia guanyar-se l’estimació dels seus súbdits.

La contemplació de la tragèdia no li va perjudicar la seva proverbial glutoneria en el descomunal i caríssim banquet que se li va oferir en un difícil any 1814. Cap edifici de Tarragona estava en prou condicions per a acollir-lo i el Rei va pernoctar a Reus, ciutat que no havia patit cap destrucció. Naturalment, en honor de multituds.

A Ferran VII li devia agradar Tarragona. Ja hi havia estat uns quants dies el 1802. I hi va tornar el 1827. Va romandre aquí un mes llarg. El motiu va ser pacificar la greu revolta que a Catalunya havia alçat 30000 homes en armes, l’anomenada guerra dels Malcontents. Una revolta promoguda pel poderós sector integrista del clero, aliat amb l’extrema dreta absolutista. Els rebels havien rescatat un vell argument de la Guerra del Francès, en la línia característica de la mentalitat popular de l’Antic règim: El rei és “bo”, però es trobava captiu per males persones (el 1808 per Napoleó, el 1823 pels constitucionals, el 1827 pel “mal” govern d’antics afrancesats i liberals). Josep Bosoms, “Jep dels Estanys”, un important líder sollevat, a Manresa, ho va deixar ben clar en aquesta proclama: “No, Españoles, no; no son nuestras quejas y clamores contra nuestro Rey… (si no que) se dirigen contra esa chusma infernal que después de haber sido infieles a su Patria ... han logrado apoderarse de sus empleos y destinos y chupar así la sangre de todos aquellos que antes no pudieron inmolar”

Es curiós que, només 113 anys després de 1714 els catalans havien oblidat completament aquesta data i els seus afanys, mentre que 300 anys després, el 2014 la recordaven perfectament. Màgia? Noo …Ajipedobes!

Per cert. Què vol dir Ajipedobes? Ens ho explica un dels versos conservats:

(Godoy) Con su reina se ha metido
Y todavía no ha salido
Y su omnímodo poder
Viene de saber... cantar.
Mira bien y no te embobes
Da bastante AJIPEDOBES (sic)
Si lo dices al revés
Verás lo Bueno que es.
Magí Aloguín i Pallach - 23/08/2018 - 12:28h
Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer a escriure'n un!
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat