Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
Emma Goldman


El passat mes de desembre s’han complert cent anys de la famosa expulsió dels Estats Units d’Emma Goldman. Goldman, que estava a la presó a causa d’una de les seves freqüents detencions, marxà a la Rússia Soviètica on, com tants altres intel•lectuals d’esquerres de l’època, desitjava estudiar l’experiència revolucionària bolxevic. No li va agradar, però mai va tornar als Estats Units.

Goldman era una poderosa pensadora, activista i propagandista llibertària. Confessava entrar en una mena de trànsit místic en les seves xerrades públiques, en les que la paraula fluïa sense control i menava l’audiència vers un frenesí revolucionari. Per si de cas, mai oblidava de dur un llibre en les seves aparicions públiques. Era per a poder-se entretenir si, com passava sovint, acabava detinguda i passava una temporada a la garjola. És ara figura venerada, paradigmàtica de l’esquerra radical .

Havia nascut el 1869 a Kovno, Imperi Rus (avui Kaunas, Lituània), en el sí d’una família jueva de classe mitjana. Va emigrar a Amèrica el 1885, on va viure les grans tensions socials associades a l’enorme expansió industrial d’aquells anys. Va abraçar la causa anarquista arran dels incidents de Haymarket, a Chicago, que donarien lloc a la celebració de l’1 de maig, en els quals, enmig la confusió creada quan la policia intentava dissoldre una manifestació on es reclamava, entre d’altres coses, una jornada laboral de vuit hores, algú va llençar un artefacte explosiu que matà o ferí diversos agents. Uns quants activistes de tendència anarquista varen ser detinguts, maltractats i sotmesos a un judici de dubtosa legalitat. Cinc d’ells varen acabar ajusticiats.

Profundament commoguda, Emma Goldman es va consagrar en una mena de vot solemne a la causa de la revolució àcrata i, per extensió a la de l’alliberament integral de la persona humana. Com a dona, s’interessà pel feminisme, però en un sentit diferent al que reclamava el feminisme anglosaxó de la primera ona, que lluitava per la igualtat jurídica i, especialment, pel dret de sufragi de les dones. Goldman rfeclamava més profunditat, l’alliberament sexual, la igualtat absoluta amb l’home. El dret a la contracepció i a la maternitat voluntària. També va ser precursora de la tolerància amb l’homosexualitat tan femenina com masculina, que acabà considerant, no sense alguna prevenció inicial, una manifestació sexual legítima. Una precursora de diverses causes ben actuals, com reclamen els seus exegetes, que la rescataren d’un relatiu oblit després de la seva mort el 1940.

Goldman no es va limitar a la persuasiva difusió d’uns ideals. També va incursionar activament en aspectes més materials. Per exemple, va ser una fervent defensora de la “tesi de l’Expropiació”, de Kropotkin. El raonament és senzill, si és cert que tota acumulació de capital prové d’una explotació il•legítima del treballador, robar diners dels rics no és més que una “expropiació” d’uns recursos que pertanyen al poble. A robar, doncs, pel bé de la Revolució (el botí però no torna mai directament al “poble”, sinó que sol restar administrat, a perpetuïtat, pels revolucionaris que han comès la dita “expropiació”). El cas més notori d’expropiació d’aquest tipus va ser de Tbilisi, preparat i organitzat per un jove prometedor, Josif Stalin. Diverses explosions, tirotejos i persecucions amb automòbil incloses, va deixar un reguitzell de morts, però va permetre que els bolxevics mantinguessin una existència ben digna durant els seus anys d’exili.

També propugnava la “propaganda pels fets”, segons el qual, una acció violenta molt sonada (ara en diríem atemptat terrorista), ha de servir d’exemple al “poble” per a que desencadeni la revolució redemptora. Es tracta d’un vell concepte de ferma tradició històrica que arrenca de Francesc d’Assis (despullada això sí de la vessant violenta en aquest cas) i molt grata als pares intel•lectuals de l’anarquisme com Pisacane o Bakunin. Emma Goldman i Alexander Berckman que fou el seu company sentimental vitalici amb pauses sabàtiques autoritzades per l’amor lliure, això sí.

L’objectiu era liquidar Henry Clay Frick, un dels “Robbery Barons” (Barons lladres) dels anys de creixement explosiu de la indústria nordamericana, membre fundador de la colossal US Steel i accionista majoritari del Pennsylvania Railroad (la companyia ferroviària més potent del món), Frick és més recordat avui per la seva extraordinària col•lecció d’art que conserva la fundació que duu el seu nom a Nova York, però llavors tenia merescuda fama de ser no només un àguila pels negocis sinó també un expert triturador de vagues.

L’acció difícilment podia haver estat més truculenta. Frick es va endur dos trets, diverses ganivetades i un reguitzell de cops de puny i puntades de peu, però va sobreviure. Diversos empleats del magnat varen evitar que Berckman culminés adequadament el seu acte propagandístic i va acabar estès a terra, KO per un bon directe a la mandíbula. Per descomptat, Berckman i Goldman varen passar uns anyets a la penitenciaria per una pena força lleu, que el sistema penal nord-americà ja tenia llavors les seves contradiccions.

Durant la nostra Guerra Civil Goldman va viatjar a Espanya. Naturalment, es va mostrar entusiasmada per l’experiència revolucionària que es duia a terme en la zona controlada (és una manera de dir) per la República. La col•lectivització que va poder veure a Aragó i Catalunya la deixà corpresa i va esdevenir una fervent admiradora de les principals figures de l’anarquisme ibèric. Durruti la va captivar especialment i es dolgué molt de la seva mort. Naturalment, la bona de l’Emma no va veure ni percebre mai les atrocitats que amb la dubtosa justificació de l’exigència revolucionària duien a terme amb delit molts “revolucionaris” anarcos i aliats. Tampoc va sentir-se mai preocupada de fins a quin punt la “revolució” més aviat impedia no només que es desenvolupés una economia al servei de la victòria en el sí d’una guerra que anava per llarg, sinó que ni tan sols permetia la producció i el subministrament suficient de productes de consum bàsics per a la població de rereguarda. Bona manera d’ajudar a la República, a fe de déu!. Clar que, de fet, els anarquistes mai van ser republicans, al contrari. Això, però, és ja una altra història.
Magí Aloguín i Pallach - 30/12/2019 - 09:05h
Toni
01/01/2020
16:07
Llegit amb molt d'interés. S'agraeixen articles d'aquest tipus
Javier
30/12/2019
13:58
Molt bo, Magí
>Bonaventura
30/12/2019
11:33
Gràcies per llegir-me l'escrit

M A P
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.