Els he de confessar que la història sempre m’havia interessat el mínim si ho comparem amb altres matèries que els lectors habituals d’aquesta columna podran intuir. D’un temps ençà, no obstant, el meu interès per la història ha crescut d’una manera formidable. Vaig viure un any a Bulgària i, si els sóc sincer, no vaig acabar d’entendre pas gaire fins no haver llegit i conversat sobre la història d’aquell país.

Em passa quelcom semblant amb la meva terra. Des que tinc curiositat per la cosa pública i la cosa comunicativa no entenc gairebé res del que ens està passant.

Puc intuir que, com jo, la majoria dels meus conciutadans no tenien ni la més refotuda idea de que l’any 1.952 a Tarragona se li va concedir la Medalla d’Or de la ciutat al General Franco. De la mateixa manera que no sabia que al nostre Ajuntament hi havia un quadre de Felip V. Encara que sigui difícil de creure, puc imaginar que un ciutadà mitjà coneix el que li costa aparcar a Tarragona, coneix el que puja la taxa de la brossa o el preu del “bonobús”, però la pinacoteca del nostre Ajuntament, més enllà d’aquells quadres que un brètol endollat pels nostres governants va intentar fotre’ns a tots plegats, no ha de formar part de les principals preocupacions de la ciutadania.

Però aquella medalla... aquella medalla, com totes les coses, té la seva història i, gràcies a Internet, ens és més senzill apropar-nos-hi.

Recentment el diari “La Vanguardia” ens ve oferint de forma gratuïta tota la seva hemeroteca. Aquesta hemeroteca inclou, també, tota la que es generà entre els anys 1939 i 1975 quan, “La Vanguardia Española” era un diari filiat al règim i del que es desconeix que hagi demanat perdó per 40 anys de periodisme d’acompanyament. Doncs bé, si vostès accedeixen a la publicació del 5 de Juny de 1.952 hi podran trobar, a la pàgina 5, la informació que els adjunto aquí baix i que ens explica el que va passar el dia 4 de Juny del mateix any quan l’Alcalde de Tarragona, Enric Olivé Martínez, va imposar la Medalla d’Or de la ciutat al dictador.

Diu l’Alcalde Olivé: “...Por ello, Señor, este acto que hoy acabamos de realizar, esta inauguración de la doble vía Reus – Tarragona que hace posible el paso de los trenes directos por nuestra ciudad, nos llena de alegría y de esperanza. Y como símbolo de este nuestro agradecimiento os rogamos, Señor, os dignéis aceptar esta Medalla de Oro de la ciudad, cuya concesión acordó el Ayuntamiento en pleno, interpretando fielmente el sentir de la población entera...”. I segueix un reguitzell de collonades pròpies dels règims dictatorials.

Contesta el General Franco: “... La Naturaleza os lo había dado todo: ese magnífico balcón sobre el Mediterráneo, ese puerto maravilloso de aguas tranquilas, esa campiña tan fértil y pródiga, y los hombres habían añadido el ferrocarril que pasaba hacia Barcelona y hacia el corazón de España a pocas leguas de este lugar, siendo un anhelo de Tarragona hallarse enclavada en la línea general de los ferrocarriles. Y muchas veces habrán venido aquí, a este mismo balcón, a prometéroslo; pero pasaron setenta años sin que lo hubierais conseguido hasta este momento...”. I segueix un reguitzell de collonades pròpies dels règims dictatorials.

En efecte, aquell 4 de Juny de 1.952 el dictador inaugurava la doble via entre Tarragona i Reus que “bypassava” la via avui semiabandonada entre Reus i Roda de Barà per on circulaven els anomenats “directes” entre Barcelona i Madrid. Des d’aquell dia fins al 19 de desembre de 2.006, dia en que s’inaugurava l’estació del Camp de Tarragona i es posava en servei el intercanviador de Roda de Barà, la nostra ciutat fou la cruïlla ferroviària entre la línia del Mediterrani i la línia que unia Barcelona i Madrid, motiu pel qual les dades estadístiques de 2.004 situaven la nostra atrotinada estació en la segona posició nacional en trànsit de serveis regionals i en la setena posició nacional en trànsits de llarg recorregut.

Diuen que l’Alcalde Olivé fou empresonat i condemnat a mort l’any 1.936 pel bàndol republicà pel fet de presidir la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Tarragona. De fet, la majoria dels seus dirigents van haver de fugir a Burgos per evitar una mort previsible. A ningú que no sigui un beneit li podrà sorprendre que l’Alcalde Olivé fos franquista.

Enric Olivé ocupà el càrrec entre 1.949 i 1.954. Diuen que fou un Alcalde molt estimat pels tarragonins i que, a més de portar el tren, va impulsar les obres de la Ciutat Residencial o la Universitat Laboral sota el lema “Tarragona endavant”. Va dibuixar el nou tram de la Rambla que anomenà “Avenida del Conde Vallellano”, en honor al Ministre d’Obres Públiques de l’època i a qui també nomenà Fill Adoptiu de la nostra ciutat per la qüestió ferroviària i no es coneix, fins a la data, que també se li hagi retirat aquest honor al ministre franquista. Fou, també, elegit diputat al Parlament de Catalunya per Unió Democràtica l’any 1.980 i l’any 1.994 el Consistori Municipal l’honorà amb la Medalla d’Or de la ciutat. Desconeixem si, per coherència, es retirarà la Medalla d’Or a l’Alcalde que concedí la Medalla d’Or al dictador o si els inquisidors s’aturaran en algun punt i alguna hora.

Cap Alcalde que ho fos a Espanya entre 1.949 i 1.954 podria tenir la menor intenció de no honorar al dictador amb la parafernàlia que tingués més a mà per agrair els avenços que un estat centralista podia concedir a la seva ciutat. Cap tarambana dels que habiten avui el Gran Basar d’Estambul ubicat a la Plaça de la Font podria tenir cap dubte de que dedicar el temps que els paguem a raó de 800 euros per sessió a expiar els seus fantasmes és quelcom rendible electoralment en l’actual estat de les coses.

En tots els anys que he utilitzat els serveis ferroviaris de la nostra estació mai vaig ser conscient que l’altíssima freqüència de trens de la que va arribar a disposar aquella estació fou, en gran part, l’obra de l’Alcalde Olivé. Cinc anys després de la seva mort deixo constància del meu agraïment en aquesta columna que quedarà registrada en algun racó del “ciberespai”. Però, a vosaltres... qui us recordarà a vosaltres?