Els darrers dies s’ha parlat i debatut molt als mitjans sobre la pujada d’impostos a les rentes més altes, amb l’objectiu de finançar les polítiques socials d’ajuda a les persones sense ingressos per situació d’atur, i per això m’agradaria parlar de la progressivitat fiscal.

Al meu entendre la progressivitat fiscal és imprescindible i inajornable, crec que ha arribat el moment de plantejar una reforma fiscal seria, equilibrada i que garanteixi la distribució la riquesa.

A la nostra societat, a dia d’avui, existeix la paradoxa de que els que més guanyen menys paguen percentualment i això no és just ni comporta la consecució de alguns objectius que determina la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya.

La Constitució al seu Preàmbul diu que la Nació Espanyola té la voluntat de “Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida“ i al article 40.1 ens diu que “ Los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa”. A la seva vegada l’Estatut de Catalunya determina al seu article 45.1 que “Els poders públics han d'adoptar les mesures necessàries per a promoure el progrés econòmic i el progrés social de Catalunya i dels seus ciutadans, basats en els principis de la solidaritat, la cohesió, el desenvolupament sostenible i la igualtat d'oportunitats” I al 45.1 que “Els poders públics han de promoure una distribució de la renda personal i territorial més equitativa en el marc d'un sistema català de benestar”. I com a lleis fonamentals del nostre territori s’haurien de complir i els governs tenen l’obligació de que així sigui.

El igualitarisme impositiu, és a dir que tots paguem per igual independentment de la nostra renta o el nostre capital (és a dir mitjançant impostos indirectes o una mala política fiscal directa) no és just, i tant sols beneficia als que més tenen, perjudicant als més dèbils del escalafó econòmic.

No es pot entendre que els cracks futbolístics estrangers cotitzin tant sols el 23% de el seu salari i que per mitja els treballadors amb rentes mitges ho facin al 43%.

No pot ser que una PYME pagui el 30% d’impostos sobre els seus guanys i els grans empresaris, és a dir els molt rics tant sols un 1% mitjançant una SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable).

Detalls com aquestos demostren la injustícia del sistema impositiu existent i la necessitat de que sigui canviat.

El que em preocupa és la incomprensió de d’alguns sectors que serien beneficiats amb aquesta reforma, segurament per la falta d’explicació per part del que entenem els impostos como una formula de redistribució de la riquesa. I també per la cultura econòmica liberal que ara per ara domina el pensament econòmic i que ha fet creure a molat gent allò de: “Jo sóc de classes mitja”, quan en veritat som assalariats pertanyents a la classe treballadora.

Hem de fer un treball pedagògic d’explicació d’un nou sistema fiscal amb l’objectiu de fer veure als treballadors i les treballadores que l’actual sistema els perjudica i s’ha d’avançar cap un sistema on veritablement pagui qui més té. El treballador mig al que el neoliberalisme ha convidat a denominar-se “classe mitja” és en realitat el més perjudicat pel sistema, doncs són els que més paguen i els que menys reben del sistema.

La dreta econòmica que diu que una pujada d’impostos a les rentes altes afectarà a la “classe mitja”, no explica que les rentes altes són aquelles de prop de 60.000€/anuals i no pas les de 20.000€/anuals o menys que cobren la majoria de treballadors. En realitat aquestes rentes altes representen aproximadament un 5% de persones.

La classe treballadora, la que pot beneficiar-se de la pujada d’impostos al més rics, és la que paga la hipoteca del pis, el cotxe l’ha comprat a crèdit, o té que demanar un crèdit per pagar l’ortodòncia del nen, és la que no pot estalviar perquè necessita gairebé tot el seu sou per subsistir, i paga proporcionalment més diners en impostos sobre el seu sou que la persona que no necessita tot el seu sou per consum de primera necessitat.

El que s’ha d’explicar és que gent com el famós diputat popular, el Sr. Pizarro, constava com assalariat amb el càrrec de president d’ENDESA, i quan va marxar li van donar prop de 3 milions d’€ de prima. I és a gent com aquesta a la que beneficia la no pujada d’impostos al grans capitals i les rentes altes.

Menys complexos que no ens ha de saber malament dir que som membres de la classe treballadora, i exigir als governants un reforma fiscal, per finalitzar amb el perjudici fiscal que pateixen els més desfavorits enfront dels que més tenen.

Per això el Govern ha de convertir en progressives mesures fiscals com les del “xec nadó” de 2500€ i la de la devolució dels 400€, i pujar els impostos a les rentes més altes, i ho ha de fer ja.

Algunes propostes poden ser augmentar el gravamen a les primes dels alts directius, vigilar els moviments bancaris dels grans capitals als paradisos fiscals, acabar amb el frau fiscal, pujar la cotització de les SICAV (paguen un 1%, pujar-ho al 3-5%) que son la forma de evadir impostos que utilitzen molts empresaris.