Va passar el dia de la Mercè, just abans de la baixada dels pilars. Ballesteros somreia amb el seu mocador de Santa Tecla, saludava tothom, estava feliç. Just en aquell moment vaig tenir una revelació: Ballesteros no ha vingut a aquest món a complicar-se la vida ni a patir. Prendre decisions d’aquelles que castiguen l’ànima no és lo seu; de fet, no crec que n’hagi pres una mai, ni en l’àmbit del seu partit, ni com Alcalde. Cap decisió forta, dura, que et compliqui la vida.

El seu escandalós silenci davant la clara voluntat de “barcelonitzar” Caixa Tarragona, l’intent d’alguns de convertir el Camp de Tarragona en l’excusa per diluir la influència de Tarragona, o la incapacitat de construir des de la seva privilegiada atalaia de l’Alcaldia un discurs clar, potent i nítid demanant l’Alta Velocitat a Tarragona, demostren que el que ell no vol són problemes.

Cada vegada tinc més clar que els ciutadans de Tarragona van escollir un Alcalde de transició que representava uns valors (si més no estètics) completament diferents dels de Nadal, que molta gent considerava prepotent i que potser havia tensat la corda més del compte amb amplis sectors de la ciutat.

Però, de la mateixa manera, cada vegada tinc més clar que aquesta transició ha de ser curta, perquè no veig Ballesteros disposat a afrontar amb valentia els difícils reptes que té per davant la nostra Ciutat.