Posem per davant que la reconstrucció del Complex Esportiu Sant Jordi és ben necessària a la nostra ciutat. Posem per davant que el projecte guanyador és un projecte magnífic i innovador que recupera espai públic i manté l’ús esportiu de les instal•lacions. Posem per davant tot això i anem a les xifres. I plantegem dubtes.

Recordem als nostres lectors que el Sant Jordi s’ha adjudicat per mitjà d’una concessió administrativa a 40 anys del Consell Català de l’Esport, és a dir, que el grup adjudicatari fa front a la inversió inicial i la recupera en 40 anys per mitjà de tarifa a l’usuari. Per tant, són aquestes les claus d’un “project finance”. Inversió inicial i estimació de la demanda futura.

Com ja explicàvem en un article anterior tot concurs de concessió requereix un estudi de viabilitat previ. En aquest cas, l’estudi de viabilitat definia una inversió inicial de 8.533.313,95 euros, que per mitjà d’una quota d’ingrès de 50 euros i una tarifa mensual de 27,82 euros a pagar per l’usuari esdevenia rendible en 40 anys. En l’esmentat estudi es definia una demanda potencial de 6.000 abonats.

Més endavant, per mitjà del diari “El Punt” i el seu periodista Sergi Casado hem anat coneixent detalls de la proposta guanyadora. Primer vam conèixer els problemes per tancar el finançament bancari de la inversió prevista (20.170.862 euros) que pujava a 14 milions d’euros. I després se’ns va dir que tot eren rumors interessats. Més tard hem conegut el preu de les tarifes que es cobraran als futurs usuaris de la instal•lació i se’ns diu que seran similars als preus que ofereix el Patronat Municipal d’Esports, 12 euros al mes per la piscina i 36 euros al mes amb gimnàs.

Per tant, tenim una inversió que supera en gairebé 12 milions a la prevista a l’estudi de viabilitat i tenim una tarifa que serà “similar” a una que supera en 9 euros a la prevista. I això no és pas normal, perquè en un concurs normal de concessió d’un servei públic es sol premiar a aquell qui oferta la tarifa més baixa. I aquí s’ha pujat un mínim de 9 euros, però, el que és encara pitjor, aquesta tarifa no s’ha fixat. Se’ns diu que serà similar. Però amb quina tarifa han fet els seus números els guanyadors del concurs?

Però encara així, tenim un altre problema. Si agafem un deute de 14 milions d’euros i el financem a 25 anys en les condicions actuals del mercat ens surt una quota anual d’amortització al voltant dels 1.300.000 euros. Això vol dir, a “grosso modo”, que cadascun d’aquests 25 anys hem de ser capaços de generar un benefici operatiu superior a aquests 1,3 milions d’euros. En el millor dels casos, si aconseguim 6.000 abonats disposats a pagar 36 euros al mes, podem pagar el deute. Què passa si n’aconseguim 4.000, que ja està força bé? Doncs que el projecte “palma”. I què és el que mira el banc a l’hora de concedir el crèdit? Doncs la sensibilitat a la demanda, és a dir, què passaria si en canvi d’assolir la demanda proposada s’assolís una d’un 10% inferior? I si fos d’un 20% inferior?

En el cas que ens ocupa, a més, tenim unes instal•lacions molt dignes similars a aquesta a Bonavista, a Camp Clar, a Sant Pere i Sant Pau, a Sant Salvador i al Serrallo a més d’una a Riu Clar en construcció. Uns anys enrera era el CN Tarraco qui tenia gairebé un monopoli de les piscines a Tarragona amb uns preus força populars, però a partir de l’aparició de les piscines municipals ha anat minvant el seu nombre de socis de 3.200 a poc més de 1.500. De debò ens creiem que el Complex Sant Jordi assolirà els 6.000 abonats?

I ens queda una cosa més. El passat mes d’Agost s’enderrocava la vella instal•lació però les obres no han començat a hores d’ara. És a dir, la concessionària paga el cost de l’enderroc, que comença a generar interessos, i s’atura. Si vostè, lector, anés amb els números apretats, començaria a pagar una hipoteca sense entrar al pis mentre segueix pagant un altre lloguer?

El cas és que seria lògic que les administracions públiques participessin del finançament del projecte, doncs el soterrament d’algunes instal•lacions va a favor del guany per a la ciutat d’uns terrenys magnífics al seu centre. Però s’hauria d’explicar. Mentre no s’explica, les preguntes es mantenen i fan témer el pitjor.

Com es pot adjudicar una concessió a una empresa que puja la inversió prevista i les tarifes previstes? Per què els bancs no veien amb bons ulls l’operació? És sensat pensar que una instal•lació d’aquest tipus assolirà els 6.000 abonats? Han vist vostès mai algun Complex Esportiu privat que costi 20 milions d’euros? S’ha adjudicat la concessió sense que les tarifes a l’usuari estiguin definides? I el fet de pujar les tarifes no afecta a la demanda potencial?

El que queda clar és que aquesta concessió no és una concessió normal. I aquest Consell Català de l’Esport no és una institució pública transparent. Aquest diari s’hi va dirigir per demanar el Plec de Condicions del concurs i se’ns va negar. I és un document que va estar en exposició pública. I és el document que explica amb quins criteris s’adjudica la concessió.