Des de temps immemorables l’ésser humà ha tingut la necessitat de projectar la pròpia essència, deixar constància del seu eco existencial a través d’exercicis creatius que involucraven a parts iguals la necessitat de comunicació, la vanitat i algun que altre aspecte terapèutic. Paral•lelament a les manifestacions, es desenvolupava la memòria col•lectiva d’aquestes mostres expressives, arribant a representar de manera metafòrica i sintètica a través de la pintura, la poesia, la musica, la filosofia, etc. el pensament humà en tota la seva complexitat.
Aquesta era l’essència de l’art i la cultura.

Després aparegué l’aplicació comercial d’aquestes manifestacions. Els mercaders se’n adonaren de fins a quin punt aquestes reverberacions de l’ànima humana podien utilitzar-se com a element de control de les masses, i conseqüentment de les seves butxaques, i en una societat occidental ja tendent al capitalisme i la propietat privada més que a l’humanisme clàssic, l’art i la cultura començaren a esdevenir productes de consum que marquessin les tendències de les altes i baixes del mercat, perdent progressivament la seva original funció catàrtica d’expressió transparent de la natura humana.

Així arribem a la nostra situació actual, on ens trobem que parlar d’art i de cultura equival a parlar de burocràcia, viabilitat econòmica, inversió, publicitat, amortització…i política. Res a veure amb els temps de les coves d’Altamira.
Avui a la Nostra ciutat, qui parli de promoure art i cultura ha d’estar preparat a enfrontar-se, malauradament, amb una infinitat d’aspectes relacionats amb aquests elements que no només desconeix, si no que per la bona salut i autenticitat dels propis projectes artístics se’n hauria de mantenir a la llarga. Però precisament el model polític de cultura existent no facilita aquesta neta separació entre el que representa la creació lliure de condicionaments i la burocràcia. El sistema polític sembla més interessat en l’aspecte instrumentalitzador i comercial dels productes artístics que en el valor comunicatiu i transparent del creador original. I és en funció d’aquesta tendència prosaica que podem entendre com s’estableixen les prioritats a l’hora d’invertir calers o promoure determinats projectes, davant la perplexitat dels col•lectius que hi treballen a la ciutat.

Sota aquesta òptica doncs podem entendre que una mega-inversió en un projecte artístic “endogàmic” portat a terme sota l’immediat control i disseny de les institucions val més la pena que subvencionar raquíticament una infinitat d’associacions, les“capelletes” individuals, que surten com a rovellons d’aquí i allà incordiant la gestió oficial. El mega projecte endogàmic té unes repercussions politiques i econòmiques estudiades en consens privat, financen a qui les institucions vulguin finançar i interessen a qui les institucions vulguin interessar, i així “todo queda en casa”.

Vivim a una ciutat on l’art institucionalitzat està finançat per empreses que renten la seva culpabilitat social i ambiental costejant una publicació per aquí, una exposició per allà, apadrinant “l’artista soci” del mes i tapant foradets incòmodes. Poca cosa més es mou, i això evidencia que la cultura no és una prioritat. Jo em demano quina mena de societat civilitzada és una societat on la cultura no sigui una prioritat.

Aquesta òptica naturalment afavoreix el brou de cultiu d’una fauna carronyera que envolta al ja malaguanyat i marginat creador, una fauna que mira d’instrumentalitzar la ja precària energia artística que li queda a l’idealista que tingui la constància de mirar de desenvolupar les seves creacions en terreny estèril, per amor a la pròpia ciutat , per pura necessitat d’expressió o per simple falta de diners per marxar a 96 km d’aquí, com a immigrant intel•lectual de la seva terra.

Buròcrates despietats, falsos gestors de cultura que miren d’estar a tot arreu per no perdre el tren de l’oportunisme, amateurs de tot i professionals de res, trepes de les administracions que vampiritzen l’il.lusió de qui treballa amb fe al propi terreny artístic, conscients de viure en una societat on té més valor una firma que no pas 10 anys de treball al territori, i una foto al butlletí municipal donant la ma a un mandatari que no pas l’estudi seriós i constant d’una disciplina en l’anonimat.

Bé. Aquesta és la veritable situació d’un creador a la ciutat de Tarragona.. Un creador dels que creen per l’apassionada necessitat de comunicació, amb les seves dosis de vanitat i terapèutica, el creador no institucionalitzat, instrumentalitzat ni mercantilitzat…suposo que el creador d’algunes d’aquelles “capelletes”, que continuarà pregant agenollat davant Sant Precari, esperant que algun dia canviï la consideració envers l’art i la cultura viva i popular d’una ciutat. Esperant que el càncer del pseudo-gestor intermediari, que és en gran part el responsable d’aquesta debacle intel•lectual, desaparegui d’una volta, i les institucions oficials iniciïn un diàleg directe i respectuós amb qui està omplint, sense més ajut que la seva passió, les agendes culturals oficials, encenent espelmes per que la producció artística i la seva pluralitat esdevingui una qüestió seriosa. Per que això ha sigut així abans, ho és ara i ho continuarà sent si la cultura no esdevé prioritat, mani qui mani.