Diu Javier Cercas al seu magnífic llibre “Anatomía de un instante” que un polític pur és aquell qui sap intuir quin és el moment exacte per donar un pas endavant o un pas enrera.

No és una tasca fàcil construir el consens i la transició espanyola n’és un model envejable si valorem les circumstàncies històriques del moment que no hagués estat possible sense la intuïció de dos polítics purs com Adolfo Suárez i Santiago Carrillo.

Si mirem enrera, la Constitució Espanyola de 1.978 fou aprovada per una majoria que gairebé fou consens. L’experiència encara viva de la guerra portà a la societat espanyola a un comportament prudent que podem recuperar d’aquella frase de Tarradellas que deia que en política es podia fer de tot menys el ridícul.

Més concretament, a Tarragona el referèndum de la Constitució es traduí en una participació del 67,20% amb 44.344 vots positius (un 89,51%) i 2.786 negatius (un 5,62%).

Uns quants anys més tard i ja amb un sentit del ridícul minvat, els impostors del consens, els qui dialoguen amb tot déu excepte amb les dones musulmanes que gosen contradir als imams musulmans, ens van obsequiar amb l’Estatut d’Autonomia de 2.006 que venia carregat amb la cosa de les vegueries, aquella vella reivindicació del catalanisme polític que un servidor, amb 30 anys en aquest món, no havia copsat mai tot i llegir La Vanguardia de forma recurrent.

Més concretament, a Tarragona el referèndum de l’Estatut el votaren el 47,73% del personal amb 29.543 vots afirmatius (un 65,39%) i 13.063 vots negatius (un 28,91%).

Tot i que les vegueries venien amb l’Estatut val a dir que desenvolupar aquesta Llei enmig d’una situació econòmica propera al desastre no situaria al Conseller Ausàs ni al President Montilla al pilot dels polítics purs que defineix Cercas.

Encara que molts no ho creguin així, ser Alcalde o regidor d’un municipi com Tarragona dóna opcions als que s’hi dediquen a fer política, és a dir, a posar en funcionament la seva intuïció, el seu olfacte.

Fou aquest el cas de l’Alcalde Ballesteros quan es posà al davant del moviment de tarragonisme que desfermà l’assetjament a la nostra condició de capital de província ara no fa ni dos mesos. Ballesteros ens mostrà un tarannà que s’apropava força al sentiment majoritari de la població i el situava al centre de l’escenari, des d’on es poden bastir els consensos.

Vet aquí, però, que ni dos mesos més tard els de l’Esquerra han acabat fent una mica el que els hi ha sortit de dintre amb el consentiment del President Montilla i que a l’Alcalde Ballesteros li ha semblat regular; ni bé, ni malament. Es reconeix clarament i de forma implícita (sic) el caràcter de “seu institucional” de la nostra ciutat però vet aquí que el consens no reconeix les coses de forma implícita i que els polítics purs no fan “fulls de ruta” sinó que actuen en temps i forma.

I avui és temps d’actuar. I és ben cert que a Tarragona només hi ha un polític a qui li apassioni la política. I és ben cert que els qui més còmodes estem en tot aquest merder som els qui defensem la capitalitat de la província des de la Constitució.

És així com l’espai central que ha abandonat l’Alcalde ha estat ocupat hàbilment en qüestió d’hores per Alejandro Fernández, qui afirma que el Parlament de Catalunya no és ningú per legislar sobre una capitalitat que brolla directament de la Constitució espanyola. Una hàbil fusió de tarragonisme i constitucionalisme que pot empènyer encara més amunt el seu previsible avenç electoral.

És molt possible que el desenvolupament de l’Estatut ens ajudi a veure que bastir el consens no és pas una cosa fàcil. I que bastir el consens no està a l’abast de qualsevol. Ja ho va dir Tarradellas, en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul.