Qualsevol polític sap molt bé que forma part de la seva tasca el fet d’haver de defensar determinats punts de vista, decisions estratègiques o declaracions personals, de les que es discrepa entre bastant i molt. En benefici del bé general, dels més sagrats interessos compartits i també de la més elemental prudència, és però millor adoptar una postura resignada i comprensiva que pot anar, des d’un discret silenci, fins l’amarga acceptació d’allò que a un li desagrada més profundament. Aquesta disposició a resignar-se als determinis de la superioritat amb la més callada resignació, que molts criticarien lleugerament acusant-ho de submissió vergonyant, constitueix a la llarga, tanmateix, un valuós input que, si es practica conspícuament, determina un gran potencial per a aquells partits que ho saben respectar: Se’n diu disciplina interna. I fins ara, l’electorat espanyol ha acostumat a premiar a les urnes aquest heroic comportament, atorgant el poder als que en posseeixen en grau elevat, i castigant sense pietat a aquelles forces que n’adoleixen.

En el marc català, hi ha pocs dubtes que el partit més disciplinat ha estat i és el PSC. Recordi’s, per exemple, amb quin entusiasme va saber defensar una proposta tan ociosa i personalista com l’Estatut, que hores d’ara està per veure, anys després de la seva aprovació, que hagi servit per a obtenir el més mínim benefici pels catalans en el seu conjunt, però que ha representat i representa un dels principals problemes polítics que patim. Si l’estatut és una andròmina perillosa i prescindible, molt pitjor encara resulten les lleis que se’n deriven. Els exemples podrien multiplicar-se, però l’estrella indubtable és la famosa Llei de Vegueries. Amb una crisi que s’apropa paulatinament a la magnitud d’hecatombe i creada a l’escalf dels entusiasmes xovinistes d’una força extremista i minoritària, però que s’aprofita amb notable enginy de la desesperada necessitat de mantenir amb vida artificial un govern en vigília electoral, ha estat capaç de suscitar amb notable eficàcia, un elevat grau de rebuig a bona part de Catalunya.

Per aquí a Tarragona, podem contemplar aquests dies l’espectacle incomparable de l’exercici de la disciplina partidària entre els pesos pesants del PSC.

Per una banda, el delegat del govern, que posseeix, de sèrie, un poderós sentit de la disciplina, es desfà en lloances de les veguerització del país, ens anuncia que la vegueria durà uns grans beneficis al veïnat. Les seves declaracions sonen quasi tan creïbles com les que feia en Goebbels l’abril de 1945 als alemanys, a qui feia saber que l’ús de noves i terrorífiques armes secretes capgiraria immediatament el curs de la guerra.

Per altra banda, heus aquí els alcaldes de Tarragona i Reus. El nostre alcalde només ha hagut de simular que li agrada la llei al preu mòdic de traicionar una mica el sentit del moviment ciutadà que cristal•litzà a finals de desembre en la manifestació davant la Seu: una petita promesa incomplerta és un mal molt menor per a un polític professional.

És però a l’alcalde de Reus que li ha tocat de debò engolir lentament el gripau més gran i repulsiu. Haver d’acceptar que la nova vegueria podria configurar-se SENSE cocapitalitat significa allà poc menys que cometre un acte d’alta traïció. Té malament que se li arribi a perdonar mai aquesta renúncia a la Croada per la Supremacia Contra Tarragona.

Pobre alcalde de Reus.