Hi ha entitats que veuen passar el seus dies amb la confortable certesa de que facin el que facin mai res dolent els ha de succeir. És el que en economia es denomina “risc moral”, la no percepció de les conseqüències econòmiques dels actes econòmics.

Això és el que li ve passant als actes econòmics de la SAD del nostre estimat Club Gimnàstic. Només així es poden entendre les primeres decisions dutes a terme pel nou Consell presidit per l’anterior Vicepresident econòmic.

Els actes del nou Consell es poden classificar en dos tipus. Una sèrie d’actes en els que qui fou l’anterior Vicepresident econòmic pinta una situació catastròfica i la carrega sobre les espatlles de l’antic Consell i una sèrie d’actes en els que el nou Consell realitza una sèrie de despeses que es poden qualificar com supèrflues o innecessàries.

Entre les primeres se’ns ha explicat que el deute de la SAD arriba als 4,5 milions d’euros i que és culpa de l’anterior Consell. Notin que és un deute que ens indica el “risc moral”, és a dir, no és un deute assumit per una inversió (construir un camp, una ciutat esportiva,...) sinó que és la suma de dèficits recurrents en diferents exercicis. O sigui, que es perdien diners any rera any però ningú feia res per resoldre-ho. De fet, qui ho havia de resoldre és ara el President.

El segon tipus d’actes topa frontalment amb el primer. Des de l’arribada del nou Consell hi podem trobar una sèrie de despeses no previstes. El primer fou cessar al Director General, Antoni Pinilla, pagar-li 100.000 euros i portar a un nou Director General. El segon fou cessar al Secretari tècnic, Alfons Muñoz, i substituir-lo per Josep Maria Nogués, que arribava acompanyat de l’exjugador José Antonio Gordillo i mantenint a l’staff un altre exjugador que col•laborava amb Alfons Muñoz, Jesus Mari Serrano. És a dir, allò que abans feien dos ara ho fan tres. La tercera decisió curiosa fou la de contractar la cessió del jugador del Saragossa Pablo de Barros, que venia a reforçar un planter format per 25 jugadors professionals amb un filial a la 3ª Divisió. La quarta i més recent ha estat cessar a un gran entrenador que tenia l’equip còmodament instal•lat a la 9ª posició de la Lliga Adelante per portar a un altre gran entrenador que més que probablement deixarà a l’equip instal•lat en una posició similar, és a dir, ni a dalt ni a baix. A més, la destitució de Ferrando suposa també la destitució del seu ajudant Quique Latasa i la contractació de l’ajudant de Luis César, Xavi Bartolo. A hores d’ara el deute ja deu ser de 5 milions.

Mentre tot això succeïa vam saber que el nostre Alcalde té previst avançar 3 milions d’euros al Club, que no a la SAD, per les futures plusvàlues dels seus terrenys, que encara no s’han venut. I que la Generalitat va regalar uns altres 800.000 euros per a que la SAD pogués pagar dos mesos de salaris dels seus 25 jugadors i cos tècnic.

Facin les seves sumes i extreguin les seves conclusions. Jo els hi avanço les meves.

En els propers mesos la SAD haurà d’anar a una ampliació de capital obligatòria per cobrir aquest deute de 4,5 milions d’euros. Evidentment, cap dels “accionistes de referència” pot ni vol posar un milió d’euros de la seva butxaca per salvar a la SAD del concurs d’acreedors o, directament, la fallida. Només hi ha una institució capaç de posar 3 milions a sobre de la taula i aquesta és el nostre Ajuntament. Si l’Ajuntament posés aquesta quantitat passaria a ser l’accionista majoritari del Club amb prop del 70% del capital. Però no ho farà, i se’ls donarà al Club Gimnàstic que, presidit per Josep Maria Andreu, se’ls farà arribar d’alguna forma a la SAD via deute subordinat o similars.

En definitiva, benvolguts lectors, aquesta festa la tornarem a pagar tots... menys els accionistes de referència.