El Nàstic fa setmanes que viu un constant “dèja vú”. És el retorn a les cares del passat. I és clar, només faltava la del tècnic, Luis César. Fa segles que l’altre César, Ferrando havia perdut la sintonia de la graderies i això en un equip de futbol és la mort. Tot i navegar en terra de ningú, el poc públic sobirà que va al Nou Estadi fa mesos que ha dictat la seva sentència. No es volia a Ferrando ni en pintura.

Però, a qui portar? Aquesta era la gran qüestió. Situar a un tècnic de la casa i cremar-lo? Portar un tècnic de perfil baix i que la solució sigui pitjor que el problema? Luis César no ha perdut mai contacte a Tarragona on sí agrada la seva presència. Luis va ser hàbil en la seva etapa i va saber-se guanyar el carrer. I no només això sinó que en una explosió sense precedents a la ciutat es va convertir en la imatge de l’històric ascens a Primera.

Ha tornat Luis, la última cara coneguda del passat recent. Bé, la penúltima. Ara cal que tornin les cares anònimes, aquelles que omplien el Nou Estadi.