Carlos López Díaz
Carlos López Díaz
Francesc Sentís i Baiget: Supervivent del nazisme (i 2)


Francesc Sentís i Baiget va nàixer el 17 d’abril de 1913 a Llardecans (Segrià), però va viure a Tarragona gaire bé la segona meitat de la seva vida, des del 1961 fins al 1998, l’any que va morir. En l’única conversa que he mantingut fins ara amb el seu fill, Joan Albert Sentís (a qui agraeixo la seva amabilitat i atenció) no vam entrar en la qüestió de les seves idees, tant de jove com de gran. De tota manera, el senyor Sentís em va donar a entendre que el seu pare no fou un home especialment obsessionat per la política, encara que part de la seva família més propera milità en el POUM, el partit marxista del dissortat Andreu Nin, un dels desapareguts de la Guerra Civil pel qual el jutge Garzón no ha demostrat interès. Potser perquè va ser segrestat, torturat i assassinat per ordre del dictador “equivocat”, és a dir, de Stalin en lloc de Franco.

Al final de la guerra civil, la desfeta de l’exèrcit republicà, en el qual combatia Francesc Sentís, el dugué com a milers més a creuar els Pirineus. Els francesos destinaren a molts d’aquests refugiats a integrar-se “voluntàriament” a les companyies de treball que havien de fortificar la Línia Maginot, i aquest va ser també el cas de Sentís. La resta és prou coneguda, França va capitular davant d’Alemanya i als espanyols que com Francesc Sentís havien col•laborat en la defensa del país veí, aquesta vegada se’ls van acabar definitivament les possibilitats de fugida. Així fou com foren engolits pel sistema concentracionari del règim hitlerià, en el qual moririen uns 6.000 espanyols (més d’un miler, catalans), la majoria a Mauthausen i els seus annexes.

Però el nostre Sentís havia decidit sobreviure, i per això no n’hi havia prou amb treballar a la cuina, com ens informa Montserrat Roig. Segons conta el seu fill, el que li va salvar la vida (en un camp d’on la gran majoria no sortia amb vida) fou aprendre alemany. Molts anys després, ja vivint a Tarragona, el domini d’aquest idioma li fou força útil professionalment en el tracte amb els clients alemanys de l’empresa per la qual treballava, establerts a la Costa Daurada.

Sentís havia anat a parar al subcamp de Gusen, un infern dins de l’infern de Mauthausen. Segons els hi recordaven cínicament els mateixos SS, d’allí només es podia sortir per la xemeneia del crematori. Les formes de morir eren múltiples: de desnutrició, d’esgotament pels treballs forçats, electrocutats a les filferrades, o directament assassinats per les brutals pallisses i turments dels guardians. Molts foren gasejats, o executats d’un tret, o a la forca, o d’una injecció de benzina al cor. Els qui queien malalts eren eliminats sense miraments. No és sorprenent que només sobrevisqués una minoria.

Després que foren alliberats pels americans, el destí dels espanyols trigà a aclarir-se més que no pas el dels presoners d’altres nacionalitats. Ningú se’n feia càrrec d’ells, el règim franquista no els reclamà. Alguns fins i tot van morir els primers dies, empatxats per les llaminadures que amb bona intenció els hi regalaren els americans, però que en l’estat de desnutrició en el qual es trobaven, els seus organismes foren incapaços d’assimilar. Finalment, però, l’exèrcit dels Estats Units organitzà un pont aeri Linz-París, gràcies al qual (i amb el salconduit del general De Gaulle) Sentís i els seus compatriotes supervivents van poder arribar a la capital francesa.

No cal dir-ho, els anys 40 no es podia pensar encara en tornar al seu país, mentre la repressió franquista es trobés en la seva època més dura. Fins a la dècada dels cinquanta Sentís no es va decidir a travessar clandestinament la frontera. Podem imaginar-nos la situació angoixant en la qual es trobaria a Espanya, amb la por constant de que la policia li demanés una documentació que evidentment, després de la deportació feia molt temps que havia perdut. Foren les gestions d’uns familiars, relacionats amb un coronel de l’exèrcit, les que li permeteren d’obtenir els documents i, per fi, plantejar-se refer la seva vida.

Lògicament, mentre va durar la dictadura, Sentís va mantenir en secret la veritat del seu passat. Quan li preguntàven com es que sabia alemany, ell deia que havia estat a la División Azul... Bona pensada.

Aquestes són les poques dades biogràfiques que, quan escric aquestes ratlles, puc donar a conèixer. No cal dir-ho, al lector i a mi mateix se’ns acudeixen moltes preguntes les respostes de les quals, per raons d’espai, queden per una altra ocasió. Estic convençut de que la vida de Francesc Sentís pot donar per un llibre apassionant i commovedor alhora. Quan tants supervivents del feixisme i del nazisme han rebut homenatges públics, crec que és de justícia recordar la figura d’un conciutadà que potser ha passat més desapercebut que molts que han fet ostentació de determinades militàncies. L’antifeixisme no és –no hauria d’èsser– monopoli de cap ideologia.

(Enllaç amb l'article publicat Francesc Sentís i Baiget: Supervivent del nazisme (1))
Documentació addicional
Carlos López Díaz - 17/12/2008 - 19:02h
Antonio
18/12/2008
17:28
Sr. López:

Excelente relato de un hombre que merece nuestra admiración. Le felicito por su buen trabajo.

Saludos.
M A P
17/12/2008
23:13
De nou, gràcies per la vostra informació sobre el Sr Sentís. Vostè ha ajudat a reconstruir la memòria històrica. La de debò, no la que serveix d'excusa a alguns per a realitzar les seves particulars caceres de bruixes.
Ernest
17/12/2008
20:19
Sr. López el felicito
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat