L’any 1976 vaig néixer a Tarragona, és a dir, sóc català, un honor ni més gran ni més petit que ser asturià, aragonès o eslovac. Feia temps que dubtava si escriure o no sobre la mai suficientment ponderada tendència d’alguns a establir autèntiques dissertacions filosòfiques sobre el fet de ser o no ser català: “és català qui vol ser català” “és català qui viu o treballa a Catalunya”...algú s’imagina a un murcià fent-se preguntes semblants?

Però és que alguns de nosaltres no acabem d’entendre el nacionalisme i és que per ells ser català no és una cosa normal, és un premi. Un premi que t’has de guanyar. I vet aquí que fa poc temps s’han inventat el premi més honorífic possible: ser un “nou català” és a dir, que si vius a Catalunya, però has tingut la desgràcia de néixer a qualsevol altre país del món, si t’esforces molt, comences a parlar en català i t’afilies a CiU, potser tindran a bé nomenar-te “nou català” deixant de ser un pària per passar a formar part de la terra promesa.

Posar-li un adjectiu, el que sigui, al fet de ser català (nou, antic, mig, voluntari, forçat, botifler, xarnego o el que sigui) és el símptoma d’una malaltia que per desgràcia patim a casa nostra i que alguns encara ens volen presentar com a exemple d’integració i tolerància.