Franklin D. Roosevelt, que va ser el 32 president dels Estats Units d’Amèrica (1933-45), va dir que Adolf Hitler era “la personificació del mal en estat pur, sense barreja”. I ben cert, el famós polític nacionalsocialista, amb el dubtós mèrit de ser el principal responsable de la major hecatombe destructiva de la història, és considerat per quasi tothom com un dels personatges més nefastos que hi ha hagut mai. Qui més qui menys arrufaria el nas amb desaprovació si ara el sentís afirmar sense embuts que la “raça ària” és superior a la resta de la humanitat, o bé que cal exterminar sense pietat una raça humana determinada. Ara bé, si posem per cas, el Führer digués “2+2=4”, s’hauria de reconèixer instantàniament que, en aquest cas almenys, Hitler tenia raó.

Oblidem-nos ara de l’infaust canceller i parlem d’una altra persona. Posem per cas, de vostè mateix. Sí, vostè. Imagini’s que en una conversa vostè aporta tres idees. Per simplificar en direm la idea A, la idea B i la idea C. Suposem que la idea A és, no s’enfadi, una falsedat total o una carallada com un piano. I que en canvi, la idea B i la idea C són correctes, encertades inclús potser brillants.

Suposi ara que una altra persona, per exemple jo, afirmo amb contundència:

“Vostè és un geni, té una ment preclara i és un benefactor de la humanitat perquè vostè diu B i C”.

Per contra, imagini’s ara que, com que tinc ganes de fer-lo enfadar, vaig i manifesto:

–“Vostè és un cretí rematat, un mentider i una mala persona, perquè vostè afirma A”

Si ens fixem bé, tant en el primer dels casos com en el segon estaré cometent un error i una injustícia. Un error, perquè em limito a seleccionar i maximitzar les idees que m’interessen i oculto o disminueixo les altres. Una injustícia. Perquè jo tinc dret a aplaudir o criticar les seves idees. Però només les idees, no a vostè.

Malauradament aquesta actitud és molt corrent a casa nostra. Ho fa assíduament la classe política en les seves desqualificacions mútues i també sovint els mitjans de comunicació. Així, probablement enduts per aquests recalcitrants exemples, la major part de la gent es dedica sovint també a practicar aquesta perversió argumentativa amb assiduïtat.

Amb aquest defecte, resulta molt difícil en el nostre país realitzar cap debat assossegat, racional ,educat i constructiu entre persones o entre propostes. Una carència metodològica elemental ens predisposa a la bronca, a la crispació al malentès permanent. Ens fa més imperfectes i menys eficaços en afrontar els problemes i a cercar les solucions. Ens perjudica la convivència.

Ser partidari de la regulació de l’avortament no converteix objectivament ningú en còmplice de l’assassinat de milers d’innocents nadons. I defensar un determinat grau de supervisió pública de l’economia no indica apostasia del lliure mercat, així com defensar la preservació del medi ambient no vol dir simpatitzar amb propostes contràries al desenvolupament tecnològic, de la mateixa manera que acceptar l’expatriació d’immigrants il.legals no fa ningú per ser un monstre racista, etc, etc.
No ho oblidem : 2+2=4, peti qui peti.