Més per obligació que per devoció, ens vam proposar fer un recorregut amb bicicleta per la vora del riu Francolí, tot aprofitant l’excusa de la queixa que una lectora de TT va exposar al diari.

Després de recórrer pel camí d’anada tot el circuit recomanat -és a dir, el que està urbanitzat- ens vam endinsar per d’altres més naturals -és adir, per la part més selvàtica- fins arribar al mateix polígon que hi ha a l’entrada de Constantí.
I hem de dir que, malgrat les petites dificultats pròpies de les rieres, va estar d’allò més agradable.

Per a tornar, vam triar el camí més proper a la llera del riu, per tal de gaudir de la sensació tant relaxant que resulta per a la vista -poc freqüent, val a dir-ho- i la del soroll de l’aigua lliscant per entre les pedres. Tot un luxe.

Gaudint del moment, vam tornar a la realitat quan per ben poc que no caiem per un esglaó “no autoritzat”, és a dir, que no forma part del disseny original del passeig, que s’ha format amb el pas del temps i que s’ha anat fent gran amb l’ajut de la pluja, probablement. L’ensurt va ser força desagradable.

Aquell despertar tant sobtat, va trencar la sensació de pau que es pot sentir allí, malgrat estar dins la ciutat. També va servir per a recordar-nos el perquè érem allí i què havíem de fer.

Ens vam posar mans a la feina, i precisament en la zona urbanitzada -la que en teoria hauria de ser menys agressiva per als passejants- hi vam trobar tres esglaons perillosos dins el que es pot considerar el circuit recomanat, i consegüentment, el de més trànsit. Allí es va acabar la màgia de la passejada.

I aquí en tenen les imatges, per a, com a mínim, que serveixin d’avís als passejants, i de toc d’atenció per als responsables de la zona.