Una notícia m’ha colpit: Pel que es veu la Guàrdia Urbana va haver de disoldre, fa uns dies, una manifestació de ciutadanes tarragonines (probablement no es deien Tecla) que protestaven per la “pressió estètica” causada per la moda i que, segons elles, és una de les causes de la violència de gènere. Desconeixia que voler anar a la moda i tenir cura d’agradar, fos causa d’aquesta agressivitat tan dramàtica. Probablement caldria cercar l’origen en obsoletes i petrificades normes socials, ancestrals, que resten dormides en el subconscient de molts homes-monstre o psicòpates adormits.

L’esperit regulador i ensinistrador el trobem a la majoria de col•lectius, i el de les feministes, no ho és menys. Quan parlem d’intervenir parlem de la construcció d’una societat modèl•lica on els seus individus han arribat a la veritat gràcies al grup d’escollits, tal com diria Plató. És la temptació oligàrquica que trobem en la majoria de demagògies municipals, autonòmiques i estatals. En les feministes, el mal a combatre és la moda, l’enemic és la “dona-objecte”. És ben cert que durant molts segles la dona, més que objecte, ha estat una bèstia de càrrega, però també és cert que en els darrers anys les coses han canviat i la dona, per fi, ha pogut entrar en el món, potser no totalment, però sí que el gir podria qualificar-se ben bé de copernicà.

Igualtat no vol dir que les dones hagin d’escopir i fumar com fan els seus companys mascles, perquè la igualtat no és “copiar el pitjor dels homes” sinó que elles tinguin els mateixos drets que els homes. Davant la llei no tenim ni homes ni dones ni homosexuals ni ateus ni negres ni catòlics: tenim persones. Tant costa d’entendre?

Parlant de drets, diria que les societats del “consens”, sacralitzant la democràcia i beatificant el corporativisme, apliquen la desigualtat per a aconseguir aquesta igualtat. Fixem-nos que la Llei de la igualtat és una norma que divideix la societat en sexes i que, en lloc d’obviar el sexe com a requisit, acaba considerant-lo un factor determinant i, lògicament, un element de desigualtat. Conseqüentment els partits polítics han de confeccionar les llistes electorals segons el que els canditats tinguin entre les cames i no pas pel que tinguin al cervell.

Tornant doncs a les feministes que protestaven: Una societat oberta, tolerant i respectuosa, no pot permetre que es conculquin drets bàsics com són el de la propietat, embrutant aparadors de botigues o fent malbé el mobiliari urbà. Cal recordar que qui vulgui anar a la moda, qui vulgui encisar i captivar, pot fer-ho lliurament, sigui home o sigui dona, o sigui el que sigui. Si les feministes que es van manifestar tenen aquesta animadversió a la moda, que no en comprin de roba “fashion”. Sempre trobaran aquell establiment en el que podran comprar la roba-insígnia que les identifica, és a dir, roba que no va a la moda, però que no deixa de ser “fashion” per a aquest grup de fèmines. I qui no diu ara que el mocador “palestí” que va posar de moda l’Arafat fa molts anys no és ara una “prenda fashion” entre la joventut pijo-progre que es manifesta cremant banderes israelianes?

Feministes, si us plau, entengueu que les dones fan i faran allò que vulguin fer. No els cal ningú, tan sols és necessari que respecteu la llibertat individual. No ens agrada que ens diguin tal com hem de vestir, tal com hem de pensar, tal com hem d’opinar i a qui hem de votar. Vosaltres, fèmines que sovint rebutgeu la feminitat, no imposeu el “catecisme del vestir”: Mao ja ho va intentar i els integrismes religiosos ho tenen com a principi, o no?

Artur Nadal
arturnadal@yahoo.es