Carlos López Díaz
Carlos López Díaz
Psicologia del socialisme


El premi Nobel d’economia Friedrich A. Hayek dedicà el seu llibre més famós, “Camí de servitud”, als “socialistes de tots els partits”. Es referia, naturalment, a aquells polítics o intel•lectuals, tant de dretes com d’esquerres, que defensen l’intervencionisme estatal i l’expansió del sector públic.

En aquest sentit emprat pel professor austríac, podriem dir, per la forma com la majoria de països fan front a la crisi econòmica, que el socialisme està triomfant. Els rescats de bancs i de determinats sectors industrials, els plans d’obres públiques, les propostes de més regulacions i controls dels mercats, s’imposen arreu.

Si fem cas de la Història, des del crack del 29 fins a la recessió japonesa dels 90, aquestes polítiques keynesianes venen a ser tan eficaces com les pràctiques medicinals dels temps de Montaigne, al segle XVI. Mai se sabia si el pacient es guaria gràcies a les sagnies, les purgues, els emètics o laxants que se l’hi prescrivien per als més variats mals, o si la curació més aviat havia estat retardada per aquests remeis derivats de concepcions fisiològiques fantàstiques. Això quan el pobre no s’acabava morint.

Tot i així, la gent tendia a confiar en aquells “matasanos” perquè com a mínim els seus tractaments eren perceptibles i tenien efectes tangibles, encara que rarament benèfics. Tendim a pensar que fer alguna cosa, la que sigui, sempre serà millor que no fer res. Per aquesta raó algunes persones se senten decebudes quan el metge no els hi recepta cap pastilla.

Crec que les il•lusions que genera el socialisme (en sentit ampli) entre bona part de la població, malgrat l’experiència, tenen molt a veure amb aquest mecanisme psicològic. La “mà invisible” de la que parlava Adam Smith sempre estarà en desavantatge respecte de mesures polítiques com són les ajudes públiques directes, o els grans projectes d’obra pública, molt més “visibles”.

Recentment, el grup municipal de CiU a Tarragona ha demanat que es retallin despeses supèrflues per a dedicar-les a impulsar l’economia productiva i lluitar contra l’exclusió social. Però la millor manera d’impulsar la productivitat i, a la llarga, aconseguir que menys persones quedin excloses, seria reduir la despesa de tot tipus, i per tant els impostos i les taxes. Menys “ajuda” de la administració, encara que sembli paradoxal, ens ajudaria molt més.

Fou un altre economista, Henry Hazlitt, qui semblava estar pensant en el Pla “E” de Rodríguez Zapatero quan imaginava l’exemple d’un pont construït amb diner públic. La gent veu els treballadors que fan el pont, veu el pont quan està acabat, el servei que presta. Però no hi veu les cases que no s’han construït, els automòbils i electrodomèstics que no s’han fabricat, la roba i els productes agrícoles que s’han deixat de produir amb els diners dels contribuents, senzillament perquè totes aquestes coses (i llocs de treball implicats) no han arribat a existir.

Si tinguéssim la capacitat metafísica de veure el no-ésser amb la mateixa claredat que l’ésser, ens adonariem de que la construcció del pont (o la piscina, o el poliesportiu) potser sigui una inversió de saldo negatiu. És el que acostuma a passar amb la major part dels usos que fan els polítics i buròcrates d’uns diners que, si sortissin de les seves butxaques, segurament administrarien amb molta més prudència.

Això no vol pas dir que no s’hagin de fer ponts, sinó que és pur pensament màgic pretendre que fer-los és una manera de combatre la crisi, com si els governs poguessin crear riquesa i no simplement menjar-se-la a la nostra salut, que és l’únic que realment saben fer. No hi ha cap altra riquesa que la produïda pels empresaris i treballadors quan els governs els hi donen un mínim de llibertat i no els hi posen massa traves.

Els socialistes, en fi, són com aquells metges que per tal d’acontentar al client, li recepten allò que n’espera, una pastilleta màgica. Potser això no el guareixi, o fins i tot tingui uns efectes secundaris pitjors que la malaltia, però si no el mata, el tractament podrà allargar-se indefinidament, la qual cosa interessa òbviament al metge. I el client a sobre, agraït. No és genial?
Carlos López Díaz - 18/02/2009 - 17:33h
JoÂo
22/02/2009
20:03
Marisa o Mariza como buena rayera
Com sabor a canela e Camelo de Ayomante a Vilareal
(F.Pessoa)
bona noite e sorte
marisa
22/02/2009
18:33
si se hubiera invertido más en areas de clara necesidad social en lugar de construir seis viviendas más que las que necesitamos , hoy los bancos no tendrian más de un millon de viviendas que no se venden y no solo eso , si no que el valor de estas ronda el 30% superior a la demanda. logicamente sus activos estan en constante descenso, el capital se ve amenazado ademas por la morosidad que se ira incrementando. A los gobiernos les ha sobrado mentalidaes liberales y les hubiera hecho falta más mentalidades Keynesianas.
Jordi Roca
22/02/2009
14:49
"el descenso de las rentas del capital a traves de politicas redistributivas"

Es lo que se ha hecho. La bajada política de los tipos de interés ha reducido de forma artificial las rentas del capital. Y ahora resulta que nos hemos quedado sin capital.

Por otra parte, para hablar de que gastar dinero público activa la economía, hay que hablar de la economía desactiva para la captación de esos impuestos.

El Keynesianismo destruye empleos reales para crear empleos políticos.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat