Imagineu que algú funda el Club dels Cabelluts, en el qual només poden ingressar persones amb un cap mínimament poblat de cabells. Ningú posa cap impediment a que un calb fundi el Club dels Calbs, amb normes exactament contràries. Ara imagineu que apareix un il•luminat que s’erigeix en el defensor dels calbs, els quals durant segles han estat objecte d’acudits i burles. Aquest il•luminat, al qual anomenarem Zaratustra, un bon dia proclama que l’alliberament definitiu dels calbs arribarà quan aquests puguin ingressar al Club dels Cabelluts, en igualtat de condicions que els cabelluts. Alguns d’aquests es sorprenen por l’absurd de la proposta, però Zaratustra i els seus seguidors hàbilment aconsegueixen ridiculitzar tota discrepància, titllant-la de reaccionària i dogmàtica. Així que finalment el Club dels Cabelluts es veu obligat a modificar els seus estatuts per a donar-hi entrada als calbs que ho vulguin. No n’entren molts proporcionalment, la veritat, perquè en general no es senten còmodes entre gent amb tant de cabell, però el que està clar és que el Club dels Cabelluts ha perdut el seu sentit original.

No és assenyat portar les metàfores massa lluny. És evident que els homosexuals han patit persecucions i vexacions –i les pateixen encara, en alguns països, especialment els islàmics– molt més greus que la brometa innòcua que pot rebre qualsevol persona amb considerables “entrades”. Però no és la meva intenció frivolitzar sobre el tema, sinó tractar-lo des d’un punt de vista lògic, que no té res a veure amb la reparació de cap injustícia històrica.

El matrimoni (el club dels “heteros”) és una institució mil•lenària que va molt més enllà del contracte de convivència entre dues persones. És l’eix de la família “tradicional”, el marc idoni per a la criança dels infants, un àmbit d’autonomia dels individus on l’Estat només pot entrar-hi en casos greus de maltractament o desatenció. Per raons biològiques òbvies, el matrimoni només pot donar-ser entre persones de diferent sexe. Encara que els fills es puguin adoptar, mentre la reproducció humana continuï essent vivípara ( i no s’externalitzi en plantes industrials, com a la novel•la de Huxley, Un món feliç), el marc òptim per a la seva realització serà la família nuclear, composta pel pare, la mare i els fills. Tan denigrada, durant dècades, per certa esquerra, com a institució “burgesa”, i per la psicoanàlisi com a font de “repressió”, continua essent, segons les enquestes, la institució més valorada pels espanyols.

El fet de que els gais i les lesbianes es puguin casar (en lloc de firmar un contracte de convivència específic) no suposa cap canvi en les seves vides, no és cap alliberament ni reconeixement de res. Sí suposa que el matrimoni deixa de ser, conceptualment, la peça clau de la família i es converteix en això que els gais de tota manera ja tenien, un mer contracte de convivència. O millor dit, el concepte continua existint, perquè ni Zaratustra (perdó, Zapatero) ni el Tribunal Constitucional tenen el poder de destruir els conceptes. Però es queda orfe de paraula. I això és molt més greu del que sembla, perquè sense les paraules corresponents, no podem pensar les idees. Per això l’estat totalitari de la novel•la d’Orwell, 1984, va crear la neollengua, amb la finalitat d’eliminar la simple possibilitat de pensar la discrepància.