"Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural." Article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, llegit per Montserrat Tura, Dyango, Lluís Llach, Josep Guardiola i altres en un vídeo de l’ANC per reclamar el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és un tractat internacional, signat i ratificat per Estats (aquí tenen l’enllaç de la ratificació del Regne d’Espanya) i en vigor des que la trenta-cinquena ratificació. No és res que hagi caigut del cel o hagi estat firmat per a saber qui. Insistim: És un tractat internacional. En relació amb l’autodeterminació és un dels tractats internacionals que hi fan esment, com també la Carta de les Nacions Unides.

El que pretenem en aquest article és definir el concepte i l’abast d’autodeterminació en el Dret Internacional. El primer que cal constatar és que el dret d’autodeterminació dels pobles és un principi general del dret amb eficàcia erga omnes. Així ho reconeix, entre altres, la Cort Internacional de Justícia en el cas Timor de l’Est (paràgraf 29). Erga omnes significa, per evitar malentesos, que tothom ha de respectar el dret, no que tothom el tingui.

Constatada la seva existència com a principi general del Dret, cal trobar una interpretació qualificada del dret l’autodeterminació dels pobles. Ja que el Pacte dels Drets Civils i Polítics és un tractat signat per Estats, no hi haurà res millor que referir-se a la interpretació dels mateixos Estats, que trobem en la resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU, adoptada per unanimitat el 24 d’octubre de 1970. Citem-ne un parell de fragments:

“En virtud del principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos, consagrados en la Carta de las Naciones Unidas, todos los pueblos tienen el derecho de determinar libremente, sin injerencia externa, su condición política y de procurar su desarrollo económico, social y cultural, y todo Estado tiene el deber de respetar esto derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta...

...teniendo presente que el sometimiento de los pueblos a la subyugación, dominación y explotación extranjeras constituye una violación del principio, así como una denegación de los derechos humanos fundamentales, y es contraria a la Carta...

...El establecimiento de un Estado soberano independiente, la libre asociación o integración con un Estado independiente o la adquisición de cualquier otra condición política libremente decidida por un pueblo constituyen formas del ejercicio del derecho de libre determinación de ese pueblo

Ninguna de las disposiciones de los párrafos precedentes se entenderá en el sentido de que autoriza o fomenta acción alguna encaminada a quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos e independientes que se conduzcan de conformidad con el principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos antes descrito y estén, por tanto, dotados de un gobierno que represente a la totalidad del pueblo perteneciente al territorio, sin distinción por motivos de raza, credo o color”.

Val a dir que la resolució 2625, pel que fa al dret de l’autodeterminació, va ser de nou confirmada el 23 de juny de 1993 per 171 Estats en la declaració de Viena, on va reforçar-se l’exigència de representativitat del govern prohibint qualsevol causa de discriminació.

Com llegim en l’últim dels paràgraf citats, el dret a l‘autodeterminació s’exerceix en primeríssim lloc en el marc dels Estats existents, internament. El dret a l’autodeterminació es realitza quan tots els ciutadans d’un Estat són titulars en condicions d’igualtat dels drets de participació política, ja que únicament així es garanteix que el govern representi la totalitat de la ciutadania. Només quan això no succeeix, com en el cas del colonialisme o l’ocupació estrangera, té sentit reclamar l’exercici de l’autodeterminació externa, a resultes del qual el poble privat dels seus drets polítics pot decidir l’establiment d’un nou Estat o seva lliure associació o integració amb un altre.

Per tant, el Sr. Dyango o la Sra. Tura, en reclamant el dret a l’autodeterminació externa de Catalunya a l’empara del Pacte de Drets Civils i Polítics, no fan sinó afirmar que el Regne d’Espanya té un Govern que no representa tots els ciutadans. O en altres paraules, proclamen que el Regne d’Espanya discrimina una part de la seva població pel que fa a drets polítics, en concret als espanyols residents a Catalunya.

Tals afirmacions són falses i a més insultants. Sens dubte la democràcia espanyola és perfectible, però tots els ciutadans espanyols són iguals en drets polítics. De fet, és Espanya, Estat democràtic i de Dret, la garantia que el poble català, si tal poble existeix, s’autodetermini.

El Sr. Guardiola o el Sr. Llach ignoren que ara mateix hi ha 47 diputats catalans al Congrés. Ignoren que molts catalans han ostentat altíssimes dignitats a Espanya, com Narcís Serra i Carme Chacón, ni més ni menys que ministres de Defensa i el primer fins i tot Vicepresident del Govern, com Josep Piqué, d’Exteriors i portaveu, com Fernández Díaz, d’Interior, o com Majó, Clos i Montilla, d’Indústria. Ignoren les vegades que el President del Govern ha estat investit amb el vot de la majoria dels Diputats catalans, i també semblen haver oblidat les vegades que els Pressupostos Generals de l’Estat, l’arma amb la que diuen, o deien, que Espanya roba, o robava, Catalunya, han estat aprovats per la majoria de Diputats catalans. S’obliden, per descomptat, que Catalunya frueix d’una autonomia política gens menyspreable. Fins i tot se’ls ha passat per alt que un jutge de València ha admès a tràmit la querella de Rafael Martín, qui afirma haver estat agredit per cinc policies pel sol fet de dur una estelada. Per últim, la seva amnèsia selectiva els impedeix recordar que el Parlament de Catalunya no ha esgotat els mecanismes constitucionals existents per possibilitar la independència.

El Regne d’Espanya és un Estat democràtic i de Dret, on els seus ciutadans participen políticament en condicions d’igualtat. Cap precepte constitucional discrimina els catalans. El Dret Internacional no empara la celebració de cap referèndum de secessió a Catalunya. No pensi el lector que està llegint un raonament original. Així va argumentar el Tribunal Suprem de Canadà quan va haver d’emetre una opinió sobre si el Dret Internacional emparava la secessió unilateral del Quebec.

Ho reiterem: El Pacte de Drets Civils i Polítics és un tractat internacional, signat i ratificat per Estats i en vigor des que la trenta-cinquena ratificació. Derivar d’aquest tractat el dret a l’autodeterminació externa de Catalunya, Quebec o qualsevol altra part d’un Estat democràtic i de Dret, equival a dir que els Estats Units reconeixen a Nevada el dret a la secessió unilateral, Alemanya a Saxònia, França al Llemosí i Brasil a Sergipe o a qualsevol altre col•lectiu que clami ésser un poble. Resumint: un nyap intel•lectual que no es pot agafar per enlloc i que fins fa vergonya haver d’aclarir.

Concloem, i el que segueix no és 100% collita pròpia de l’autor sinó que està molt inspirat en els darrers articles que hom pot trobar a la xarxa de Salvador Sostres (a qui devem, juntament amb Xavier Horcajo i Alfons Quintà, saber què passa a Catalunya). Cal dir la veritat. No es pot promoure la idea d’una independència low cost emparada pel Dret Internacional mitjançant troles que farien envermellir un estudiant de primer de carrera. I menys mentre alhora es menysté Ejpaña/Caspaña o com li diguin, presentant-la com un país decadent de manoles i toreros que, paradoxalment, va guanyant per golejada a Catalunya des de fa 300 anys, segons la cronologia independentista. Cal dir la veritat. El Dret Internacional no empara la secessió de Catalunya. Queden els camins d’intentar modificar la legislació espanyola o de fer-ho per nassos, el segon només si el primer fracassa, però en aquest aspecte cal tenir molt present que no és el mateix, ni quantitativament ni qualitativa, una majoria per governar la Generalitat que una majoria per canviar la Història.

Cal dir la veritat: El Regne d’Espanya és un Estat democràtic i de Dret i, per cert, el 9-N no hi haurà cap referèndum o consulta no referendària.