Carlos López Díaz
Carlos López Díaz
La gran superstició política


El filòsof anglès Herbert Spencer digué: “La gran superstició política del passat fou el dret diví dels reis. La gran superstició política del present és el dret diví dels parlaments.”

Tot i que han transcorregut més de cent vint anys des d’aquestes paraules, podem afirmar que continuen plenament vigents. Moltíssima gent ignora encara ara el verdader significat de l’Estat de Dret i creu que l’únic que cal per a ser lliures és democràcia stricto sensu, és a dir, que el poder estigui legitimat per les urnes. El concepte de limitació i control del poder, tot i l’accés universal a l’educació, encara avui dia és relativament esotèric, incomprès per àmplies masses de la població.

Evidentment, seria ingenu esperar dels governs que tractessin de combatre ells mateixos aquesta ignorància, quan en són els directes beneficiaris.

Fa un temps vaig llegir un manual d’Educació per a la Ciutadania, de l’editorial Barcanova. A banda de l’adoctrinament anticapitalista i antiglobalització, que no sé què hi pinta en un llibre de text escolar, vaig poder comprovar que en el capítol on es tractava del sistema democràtic, característiques cabdals de l’Estat de Dret com són la divisió de poders o el constitucionalisme, només són enumerades, mentre que a conceptes com “estat social” i “estat del benestar” se’ls hi dediquen pàrrafs força extensos.

Al mateix temps, els drets individuals que marquen límits a allò que als governs els hi és permès, queden soterrats sota la llista sempre creixent de drets “socials” que, al contrari que els primers, justifiquen tota mena d’intervencionisme estatal per tal de poder-los garantir.

Tot indica que el jovent pot acabar els seus estudis primaris i secundaris sense que ningú li hagi explicat mai els principis bàsics del liberalisme (i això que és el “pensament únic”!), ni inculcat la sana desconfiança cap a qualsevol gran concentració de poder polític. Més aviat al contrari, als nois i noies se’ls hi ensenya a les aules (no parlem ja a la televisió) que cal donar més prerrogatives i recursos a les administracions per tal de combatre tota mena d’injustícies, reals i imaginàries.

Segurament la gran majoria surten d’escola amb la idea de que el mercat lliure és la causa de la pobresa al món, de les guerres i de la destrucció del medi ambient, i que, tot i admetent que dirigents com Castro o Chávez “es passen una mica de vegades”, cal que siguem comprensius amb aquests “intents de cercar camins alternatius al despietat capitalisme”.

Des del moment que un creu que el poder polític és una força transformadora i benèfica sense efectes secundaris, tampoc li donarà excessiva importància als formalismes que diferencien la dictadura de l’Estat de Dret. A tall d’exemple proper, això permet a alguns polítics negar per principi, amb deliberada demagògia, que un tribunal pugui declarar il•legals les decisions d’un parlament (penso en l’Estatut, evidentment).

Una altra manera de caure en l’esmentada superstició és plantejar el debat polític en termes d’intencionalitat. Així, gent convençuda de que Aznar era poc menys que el diable s’indigna quan algú gosa dubtar de les benèvoles intencions del president Zapatero.

És un fet objectiu, més enllà de judicis valoratius, que mesures com l’increment brutal de la despesa pública, amb el pretexte de la crisi econòmica, o mesures frontalment contràries a la moral cristiana com és el projecte de llei d’avortament, suposen un augment notable de la influència del govern en la vida de les persones.

El portaveu socialista al congrés ho feu palès involuntàriament quan digué que l’única moral pública havia de ser la constitució. Ara bé, donat que la interpretació de la constitució està en mans d’un tribunal mediatitzat pel poder polític, la conseqüència real d’aquella afirmació és que el poder de l’Estat hauria de ser pràcticament il•limitat, des del moment que pot dictaminar en última instància el que està bé i el que està malament, cosa que mai no vàren gosar imposar els reis absoluts. Només els totalitarismes comunista i feixista del segle passat van dur fins al final aquesta pretensió.

La superstició política, en el sentit ampli de veneració pel poder carismàtic, complau a tot govern, però sobretot a aquells que estan menys habituats a tolerar cap mena d’entrebancs a la seva acció, perquè s’identifiquen metafísicament amb “el poble”, és a dir, els nacionalistes i d’esquerres.

No és insòlit que un govern s’autol•limiti (baixant impostos i donant més autonomia als individus i les institucions) per tal d’afavorir la prosperitat de la població, tot confiant que a la llarga això el beneficia també a ell. Però per a l’esquerra i els nacionalismes, la temptació de fruir d’un poder immediat i sense frens acostuma a ser irresistible, el que explica que estiguin perfectament disposats a contemplar com un país s’estanca i, en definitiva, s’empobreix, mentre això permeti a les castes dirigents continuar gaudint dels seus privilegis i, per damunt de tot, del plaer sublim de manar.
Carlos López Díaz - 03/09/2009 - 11:32h
Jordi Roca
07/09/2009
08:23
Benvolgut Artur,

Hi ha molts tirans que s'han servit de la fe per les seves tiranies.

I que se'n fan.

Abans era amb la fe cristiana com ara fa mil anys eran i les bolles del mil·leni; al XIX i XX la dictadura del proletariat o la Utopia i ara és la de "un món diferent és possible".

Per exemple, veient les darreres fotos de la Boqueria a Barcelona no es pot creure que els mateixos parlin de netejar el planeta.
El Pantera Tulipán
05/09/2009
11:35
@MAP: tens tota la raó tot i que algun "oportunista" et podria dir que la "Formación del Espíritu Nacional" sí que va ser eficaç creant feixistes perquè hi ha determinada classe política ben farcida, i no precissament a la dreta.

A més, si es denuncia, l'acte antidemocràtic no és cometre actes de feixisme sinó denunciar-los!

Potser és per això que necessiten continuar l'ensinistrament, la justificació de la violència i allò que tant els agrada per linxar el que pensa diferent de "la violència contra els cossos i la mentida contra les ànimes".

Per posar un exemple, és ben curiós que li hagin adjudicat "querides" a Pujol i Aznar.
martivirgili
03/09/2009
19:25
Carlos, molt bon article.
Estic plenament segur que de seguir així en patirem greus consequencies.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat