Carlos López Díaz
Carlos López Díaz
Immovilisme i corrupció


Espanya arrossega des de fa dècades una sèrie de problemes estructurals que la diferencien d’altres països europeus. Un dels més greus evidentment és la taxa d’atur, que des de l’any 1976 ha estat gairebé sempre per sobre del 10 %, i sovint molt per sobre –com actualment, que és del 20 %. Les breus excepcions són els primers anys d’Adolfo Suárez, que encara es va beneficiar del creixement de la dècada dels seixanta, i la primera legislatura de Zapatero, que es va beneficiar al seu torn del creixement de l’etapa d’Aznar, durant la qual es reduí la taxa d’aturats a la meitat. Aquest fet ha llastat històricament la nostra renda per càpita de manera que és molt difícil que arribi a convergir mai amb la del grup de països d’Occident on, per raons històriques i culturals, hauríem de ser-hi. La fatxenderia de Zapatero, no fa pas massa, presumint de que havíem superat a Itàlia i aviat superaríem a França (abans de que es parlés de crisi fins i tot havia dit Alemanya) és més que ridícula: Demostra un menyspreu patològic de la realitat, tal com els fets posteriors han demostrat.

No deixa de ser irònic, per cert, que l’esquerra parli de “conquestes socials”, quan el que està clar és que l’anomalia espanyola deriva d’una legislació laboral heretada del franquisme i la transició, més propera a fórmules del paternalisme autoritari que a les democràcies occidentals modernes. Gran “conquesta social”, tenir un 20 % de la població a l’atur!

L’altre greu problema és la corrupció. Algú dirà que aquesta afecta a tots els països, però aquí també hi ha graus. No pateixen la mateixa corrupció Alemanya o Anglaterra que els països mediterranis. És fàcil atribuir-ho a una idiosincràsia cultural, però si ens quedem en aquesta observació elemental, tendirem a defugir qualsevol solució. La qüestió a debatre és: Què poden fer específicament els països llatins per assolir nivells de corrupció similars als del centre i nord d’Europa –és a dir, un objectiu gens utòpic?

Abans de proposar una resposta, és fonamental comprendre que les conseqüències de la corrupció, al menys en el cas d’Espanya, van més enllà de la dilapidació dels diners públics (cosa ja suficientment greu). En l’Estat de les autonomies, els dos grans partits tenen en tot moment parts importants del poder territorial. Qui no governa a Madrid ho fa a la Comunitat Valenciana, a Andalusia, a Galícia o a Extremadura. És a dir, que la corrupció afecta alhora habitualment al PSOE i al PP, perquè ambdós toquen poder en qualsevol moment determinat. Però una cosa està clara: qui té l’Estat central (més freqüentment els socialistes) gaudeix d’un avantatge decisiu, perquè disposa de la policia i la fiscalia. I això significa que sempre podrà utilitzar la corrupció com una arma per debilitar o limitar a l’oposició. El procediment és ben conegut: Es comença amb filtracions a la premsa de sumaris sota “secret”, que es publiquen com fascicles per fer el màxim dany mediàtic, de manera que l’oposició mai dormi tranquil•la, sinó que visqui preguntant-se quin nou escàndol l’esquitxarà en el moment menys oportú (o millor dit, el més oportú: pel govern, s’entén). Al mateix temps, casos igual o més greus que afecten al partit governant, sovint no s’investiguen o s’acaben arxivant, si és que surten a la llum.

La conseqüència de tot això és palesa, i es defineix amb una sola paraula: immovilisme. Quan l’oposició pateix un desgast similar al del govern central, difícilment pot realitzar en condicions la seva funció de control del poder polític. Per tant, els governs tenen menys motius per encarar els problemes, perquè pensen que les eleccions es poden guanyar gràcies a titulars i obertures d’informatius que perjudiquin a l’alternativa política. O sigui, que continuarà l’atur, la corrupció i els altres problemes històrics. Zapatero sembla tenir-ho clar. A la sessió parlamentària on es va votar la retallada del dèficit, li va etzibar a Mariano Rajoy que no va guanyar les eleccions del 2004, ni les del 2008, i que perderà les pròximes, com aquell que encara guarda un as a la màniga.

No existeix cap solució fàcil dels cercles viciosos. Però sí és important visualitzar l’origen essencial de l’immovilisme estructural, que no és altre que l’excés d’Estat, la hipertròfia de les administracions. Com menys diners i ressorts maneguen polítics i funcionaris, menys ocasions es donen a la corrupció, a les diferents maneres de desviament de fons i nepotisme. I alhora, com menys intervé l’Estat en l’economia, més dinàmica és la societat, més s’inverteix i més llocs de treball productius es creen.

Des dels anys seixanta, als països industrialitzats, el volum del l’Estat ha crescut un 50 %. Això ha estat possible, a part de per la tendència natural del poder polític, perquè el creixement econòmic, degut al lliure mercat, ho ha permès. L’Estat hipertrofiat és un luxe que només els països rics es poden permetre –i això durant cert temps, de la mateixa manera que una persona sana pot abusar, fins que l’organisme digui prou, dels fregits i els dolços. Però la factura sempre acaba arribant. Ara és vital que reduïm dràsticament les nostres administracions, tant locals, com autonòmiques (sobre tot autonòmiques, tant que es parla de transferències i d’Estatuts!), però també la central. Un model raonable pot ser Austràlia, que amb una renda per càpita superior a l’espanyola, té una despesa pública del 37 % del PIB, enfront del nostre 47 %. O sigui, podem retallar el nostre Estat aproximadament un 20 %, uns 100.000 milions d’euros.

De moment, Zapatero, pressionat per la comunitat internacional, ha anunciat una retallada de 15.000 milions, només el 15 % del que seria necessari, i a sobre carregant-la a les espatlles de pensionistes, persones dependents i mileuristes –ell que es proclamava el defensor dels dèbils– sense ni parlar-ne d’eliminar ministeris, subvencions al cinema o al govern palestí, privatitzar empreses públiques ruïnoses, com les televisions, ni exigir mesures equivalents a les altres administracions. Indubtablement, no anem bé. Però no perdem l’esperança de que, obligada per la tossuda realitat, la societat acabi decidint-se a enfrontar-s’hi, d’una vegada per totes, al veritable problema, un Estat desproporcionat que és alhora una llosa immovilitzadora i un paràsit xuclador.
Carlos López Díaz - 31/05/2010 - 09:12h
Albert Hurtado
03/06/2010
22:35
Uns petits apunts. Perquè sempre es creu que els EEUU són un gran model liberal? Hi ha aspectes liberals i hi ha aspectes que no ho són. A Austràlia es tracta malament (ho s'havia tractat ja que en els darrers anys s'està fent un esforç important) els aborígens, no els natius (persones que hi han nascut).
Carlos López
02/06/2010
23:12
a R. B.: Als USA, l'esperança de vida dels diagnosticats de càncer és superior a l'europea. Això són fets, no prejudicis com els seus, que aquests sí que són medievals.
R.B
02/06/2010
17:10
L-Australia que voste defen es l-estat que pitjor tracta els natius en tot el mon.. Molt bon exemple.. M-agradaria veure-l a Estats Units amb una cancer pronosticat... a veure com sel pagaria.. amb els seus articles segur que no.. ja que son reaccionaris, de pensament medieval i mediocres..
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
* Clau de confirmació
Què és això?
Aquests camps de validació (anomenats Captcha) s'utilitzen per a evitar que els robots puguin utilitzar certs serveis.

Escrigui els caracters de la dreta
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat