El sindicat Co.Bas, en un butlletí fotocopiat que repartien fa uns dies davant d’Hisenda, reclamava que els treballadors de la construcció de la nova presó a El Catllar siguin de les comarques de Tarragona, i a més a més exigia que no es facin hores extres ni es treballi a preu fet (“ni una sola hora extraordinaria, ni destajos”). Raonen que d’aquesta manera es crearia un 50 % més de llocs de treball, i que no hi ha dret que vinguin treballadors de fora, mentre “en el Camp de Tarragona, hay más de 50.000 trabajadores en paro”.

És a dir, aquests amics dels treballadors s’oposen a que els treballadors guanyin més diners del compte, treballant més hores i més intensament, i a sobre estan en contra de que es puguin traslladar d’un lloc a l’altre. La seva “solució” per l’atur de les nostres comarques, doncs, consisteix en restringir la llibertat de treball i de moviment dels treballadors que tant diuen defensar. (No aclareixen si els tarragonins tenen dret a anar a treballar a Les Garrigues.)

En un món on la globalització, diguin el que diguin, ha tret de la misèria a milions de persones en les últimes dècades, ens trobem encara amb aquest tipus de moviments regressius que pretenen tornar a economies d’àmbit comarcal, i ofereixen “solucions” primitives, que recorden als ludites del segle XIX, que destruïen les màquines perquè pensaven que els hi prenien la feina. Pretendre que el problema de l’atur a Tarragona és que ve gent de Castelló o de Colòmbia (m’és igual) a treballar-hi a una obra pública, és una bestiesa de tal magnitud que no caldria assenyalar-la. Però em temo que no faltarà qui ho consideri versemblant, i encara exclami: “Aquests sí que defensen als treballadors!”

Malauradament aquestes concepcions arcaiques no són exclusives dels grupuscles d’extrema esquerra. Una idea molt comuna és que es poden crear llocs de treball i alhora posar molts impediments a l’acomiadament laboral, per tal de “protegir” al treballador. La conseqüència és que, efectivament, al final els que tinguin feina s’hauran de declarar “espècie protegida”, perquè cada cop hi haurà menys. Mantenir l’actual sistema paternalista, heretat d’una visió organicista de la societat pròpia del franquisme, totalment aliena a la idea liberal d’una societat dinàmica, on les persones tenen ambició de millorar, només serveix per eternitzar la crisi. És cert que la reforma laboral que ha presentat Zapatero té tota la pinta d’un pegat, que no facilitarà la contractació, i a sobre ens costarà més diners, al finançar part de les indemnitzacions per acomiadament amb fons públics. Però criticar-la per les raons equivocades (que “retalla drets socials” i tota la retòrica peronista que vulgueu) tampoc ajuda gens.

És imprescindible que Zapatero s’en vagi a casa seva, però no servirà de gran cosa si qui el substitueixi no talla d’una vegada per totes amb aquest populisme “cutre” que ens manté a la cua dels països de l’OCDE en població ocupada i productivitat.