Diuen que no es pot estimar allò que es desconeix. Hi estic completament d’acord. Potser per aquest motiu, alguns espanyols no entenen la dèria catalana per defensar un idioma i unes tradicions amb tanta insistència. Estic convençut que una bona temporada vivint per aquí els ajudaria a conèixer, comprendre, respectar i, en el millor del casos, fins i tot, estimar una mica la nostra cultura.

Ara bé, tot és recíproc en aquesta vida. Força polítics catalans porten dècades intentant-nos fer creure que a la resta d’Espanya no som benvinguts, que no ens poden ni veure, que ens espolien o que la identitat catalana està en perill d’extinció. Lamentablement, la ignorància de molts catalans ha facilitat l’auge nacionalista. Tots els que hem tingut l’oportunitat de viure fora de Catalunya sabem que res d’això és cert. Per això recomano als catalans engabiats que surtin una mica, que coneguin altres regions d’Espanya i altres espanyols. Veuran que ens uneixen moltes més coses que no pas ens separen i que el respecte i l’admiració per les particularitats catalanes són més que freqüents.

Alguns mites del nacionalisme es desmunten fàcilment. El català no és un llengua en risc (és la 8ena llengua a internet). Els territoris no tenen llengua pròpia (som els ciutadans qui tenim una llengua materna –o més). Ser una nació en el sentit cultural de la paraula no dóna drets jurídics (són els problemes de la polisèmia). No tenim dret a decidir sobre qualsevol cosa (sempre hi haurà un marc legal superior –estatal, europeu, mundial…). Un referèndum no atorga constitucionalitat a les lleis (per això hi ha un Tribunal). L’Estatut no ha estat mutilat (només s’han matisat o retallat els articles que eren il•legals). No paguem més impostos que la resta d’espanyols (quan es redistribueix la riquesa, les zones amb rendes més elevades sempre acaben amb dèficit fiscal). Si paguem més peatges les autopistes, és perquè la Generalitat ho vol així. Catalunya no és una regió ocupada, conquerida ni annexionada per Espanya (de fet, mai ha estat independent). No és feixista qui diu sentir-se espanyol (sinó qui alliçona als altres sobre quin és el patriotisme adequat). No és obligatori fer política des dels sentiments (les democràcies avançades ja fa temps que són racionalistes).

Tanmateix, encara que, només llegint una mica, hom se n’adoni que el nacionalisme és un esquer electoral que aprofita i alimenta el ressentiment per créixer, he d’admetre que jo no he vist les coses tan clares fins que no he viatjat. Conèixer món obre els ulls, es relativitzen els tòpics i te n’adones que, en realitat, sentir-se orgullós de pertànyer a una nacionalitat no és lògic, no hi ha res de meritori. Primer, perquè néixer a un lloc o a un altre no és una decisió pròpia; i segon, perquè tenir una nacionalitat en concret no és garantia de ser millor persona.

Andreu Garcia
Tarragona