Qui no recorda les paraules de Zapatero referint-se a la “fracassada Merkel”, poc abans de que es convertís en la primera dona cancellera d’Alemanya? Bé, hom podria comprendre que entre els militants socialistes preferissin més aviat oblidar aquella pífia del seu líder. Però sembla que aquest no és el cas de Eric Bennmann, Secretari de Polítiques Exteriors (sic) del PSC de Tarragona. Després de que Alemanya hagi registrat un creixement espectacular del seu PIB, pel Sr. Bennmann això demostra que la política econòmica de Merkel és un “fracàs”.

El seu raonament és el següent: La cancellera alemanya és partidària d’un euro fort. Però els resultats positius del país germànic són –segons Bennmann– exclusivament conseqüència de la debilitat de l’euro, que afavoreix les exportacions alemanyes. Per tant, els fets han contradit l’estratègia de Markel.

El nostre amic no ens explica per què un euro dèbil, moneda que casualment compartim amb els alemanys, no ha provocat el creixement del PIB espanyol. En lloc d’això, es dedica a criticar les polítiques d’austeritat pública promogudes per la dreta europea, i ens alliçona al respecte: “La primera preocupació hauria de ser avui fer créixer el PIB o el pastís, i no pas com repartir el que en queda, i retallar com sempre als ciutadans.” Vaja, jo pensava que això era precisament l’error típic de l’esquerra, més preocupada per les polítiques redistributives que pel creixement, però veig que anava errat. Tampoc acabo d’entendre per què retallar el dèficit públic ha d’anar en contra del creixement real de l’economia (no d’inflar artificalment les xifres).

Però no us perdeu la fórmula màgica per fer créixer la riquesa, tot i que ja ens la imaginàvem: La devaluació de la moneda. Com a exemple, ens posa les devaluacions de la pesseta decidides per Felipe González, gràcies a les quals es va créixer i es van crear llocs de treball “sense retallar als més petits”. És curiosa la idea de creixement i creació de llocs de treball que manifesten els socialistes. Quan el Partit Popular guanyà les eleccions al 1996, hi havia un 22 % d’atur. Sota els governs d’Aznar, a més de reduir-se l’atur a la meitat, Espanya va créixer una mitjana d’un 3,7 % anual, en front de la mitjana del 2,9 % dels catorze anys de González. (Càlcul basat en dades d’Eurostat.)

No sé si el Sr. Bennmann suggereix que ens sortim de l’euro, per poder tornar a les prestidigitacions monetàries de l’època felipista. Certament, una devaluació de la moneda té un efecte afavoridor de les exportacions, però al mateix temps, encareix les importacions, provoca inflació i per tant a qui més perjudica és als més pobres, pels quals els socialistes tant diuen desvetllar-se.

Resulta, això sí, commovedor culpar a la dreta europea de les retallades impopulars, a les quals Zapatero s’hauria vist “obligat”, pobret. Ningú a Europa li va indicar on havia d’aplicar les tisores; decisions com la congelació de les pensions són responsabilitat exclusiva del president del govern. Però és igual, els dolents són Sarkozy i Merkel. (A la Carla Bruni la perdonem, que –això diuen– és “progressista”.)

Ho haurem de reconèixer: Si Angela Merkel és una fracassada, aleshores Zapatero està tenint un èxit aclaparador, camí de superar els triomfs inenarrables d’en González.