Contrastant amb les manifestacions d’eufòria als carrers de Nova York per la mort de Bin Laden, certes reaccions de dirigents polítics, de columnistes de premsa i de no poca gent del carrer, em recorden, si em permeteu la comparació, les dels seguidors del Madrid davant la classificació del Barça per la final de la Champions. Està clar que no els hi ha fet massa gràcia. Uns, amb posat escèptic, de tornada de tot, declaren que no es creuen res, que tot és un muntatge. “Així que han tirat el cadàver al mar... I jo que m’ho empasso!” Altres deploren, pel que sembla, que al dirigent terrorista no li llegissin els seus drets, com si l’operació hagués estat en un saló britànic a l’hora del te. Tampoc falten els que, també per tal d’aigualir la festa com sigui, ens recorden que no fou més que un exagent de la CIA, “un dels seus”, al qual han matat segurament per a que no obri la boca. Per últim, tenim a aquells que ens alliçonen sobre la inutilitat absoluta d’aquesta operació militar, que no afecta gairebé gens a Al-Qaida, donat que Bin Laden ja no pintava gran cosa, etc.

Aquesta mena de reaccions tenen poc a veure amb la que ha manifestat el Vaticà, quan ha declarat que mai no hem d’alegrar-nos de la mort de cap ésser humà, ni tan sols d’un assassí de masses com fou aquell criminal. Una actitud noble, a la que molts sincerament no hi arribem, i que ens assenyala la dificultat de ser un cristià exemplar. Però sospito que bastants dels que s’han mostrat freds davant l’acció de les forces especials de l’exèrcit nordamericà encaixen poc en el perfil de persones piadoses.

Semblantment podríem dir amb els arguments jurídics. Que el vicepresident de Veneçuela hagi criticat als EUA per no guardar les formes de l’Estat de dret, no deixa de ser d’un cinisme difícil d’igualar. Quedant-nos més a prop, cal preguntar-se quants dels que ara fan lloances de la legalitat més exquisida, acusaven a l’oposició de manca de “sentit d’Estat” quan es criticava la guerra bruta dels GAL o les negociacions del govern socialista amb ETA.

El que hi ha darrera en realitat és una altra cosa. Als “progres”, encara que no solament a ells, el que els molesta profundament és qualsevol èxit, qualsevol victòria dels EUA. Senzillament els supera, no ho poden evitar. Odien als Estats Units, no els hi poden perdonar que siguin la democràcia més poderosa del món, ni tan sols quan els seus èxits són èxits d’Occident i de la civilització. A qui realment em recorden, deixant-nos de bromes futbolístiques, és a aquells que el 1982 es van posar sentimentalment de part de la dictadura argentina quan el Regne Unit (ja se sap, el “portaavions dels EUA”) va respondre a la invasió de les Illes Malvines; uns moguts pel seu esquerranisme antithatcherià, altres pel més pur xovinisme contra “la pérfida Albión”.

Anant a esdeveniments més recents, són els mateixos que van somniar en que Bush pare perdés la primera guerra del Golf, i es van lamentar de que Bush fill enderroqués a Saddam Hussein. Són els mateixos que, si no decebuts, com a mínim es van sentir desorientats quan va caure el mur de Berlín. Per veure l’esfondrament dels seus odiats EUA, estarien disposats a que els europeus mengéssim herba, o així de valents es senten en el seu fur intern. Reso perquè mai ens veiem en la situació que s’haguessin de penedir dels seus foscos desitjos.